Leonor Martínez Martín

LEONORLeonor Martínez Martín va ser professora de l’Àrea d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de Barcelona, però els seus alumnes sabem que va ser molt més que això, va formar part d’aquella espècie tan minoritària dels Mestres. Fugint d’honors i protagonismes segurament es queixaria de saber que ara té un volum d’homenatge publicat, però estem felices de portar-li la contrària aquesta vegada.

El seminari “Traduir el món àrab” va ser una oportunitat fantàstica per gaudir de la recerca variada que sorgeix d’aquesta Àrea i presentar el llibre: des de l’actualitat més punyent als estudis medievals, el “passeig” va ser un luxe difícil de repetir amb aportacions de Dolors Bramon, Margarita Castells i Julio Samsó.

Traducir el mundo árabe cartell.001

El nou llibre Traducir el mundo árabe. Homenaje a Leonor Martínez Martín  (Edicions UB) combina una selecció d’estudis sobre literatura àrab amb textos de la mateixa Dra. Martínez. Així inclou la Introducción a la seva Antología de poesía árabe contemporánea -un text vigent i molt pertinent- i una selecció de les seves espléndides traduccions acompanyades del text àrab.

index

Aquest llibre no hagués estat possible sense la participació de molta gent, especialment les filles de la Dra. Martínez, els autors, les editores i el projecte “Representació d”identitats, gènere i creació artística en els marges de l’arabitat“.

Però a més a més, estem d’enhorabona perquè, gràcies a la generositat de les hereves i a la feina del CRAI UB de Lletres podem gaudir de la Biblioteca Leonor Martínez i Juan Vernet.

Moltes gràcies a tothom i bona lectura!

El tango italià

A Itàlia hi ha molts argentins i també molts italians a Argentina. És aquest un maridatge ben conegut i antic, fruit d’emigracions en les dues direccions. Cognoms com Francella, Di Tomaso o Peretti (per citar-ne alguns relacionats amb actors argentins famosos) ens donen pistes prou clares de com va la cosa.
No és d’estranyar, doncs, que a la Casa Argentina de Roma s’organitzin actes culturals d’allò més interessants. Del 29 de setembre al 29 de novembre està en marxa un cicle que porta per lema “Queremos tanto a Julio” i que recorda el centenari del naixement de Cortázar. Vaig tenir la sort d’assistir a la Tangata Cortazariana a càrrec de Cuartetango, un ensemble absolutament brillant. Piazzola sonant a Via Veneto, acompanyat per lectures de Cortázar en italià llegides amb accent argentí… una combinació memorable.
Cuartetango en acció
Adiós Nonino a les mans (literal) d’aquest grup és una barreja de força, rigor i passió.  Aprofitant l’avinentesa que no he trobat gravacions del grup, aquí va una del mestre en acció.

Per acabar, com a bis, el també mític Libertango, que sempre recordarem amb la veu de Grace Jones -“I’ve Seen That Face Before”-, mentre Harrison Ford, frenètic, corria pels carrers de Paris buscant la seva dona segrestada -tot i que també trobava temps per ballar amb Emmanuelle Seigner-.

Via Panisperna, Roma.

Doncs sí, casa meva -temporalment- es troba a Via Panisperna.

 

Situada al barri de Monti, al Rione I de la ciutat eterna, la Via Panisperna, té molta història. Bé, em direu: què estrany en una ciutat com aquesta! Ja, sí, bé, bé, una mica de paciència, si us plau. El nom de Panisperna té moltes etimologies possibles, com per exemple “pa i pernil” (ai! com recordo aquell professor universitari que sempre deia que l’etimologia era una ciència… ficció!). Pane e perna seria el menjar que donaven al monestir de San Lorenzo, una de les joies del carrer. La via té molt d’encant, especialment si aneu ben calçats i no us fan por les pujades, les baixades i els clots. Es troba en ple centre històric, a tocar del Colisseu (no us poso enllaç, que és massa evident), la piazza Quirinale (on hi ha el Palazzo del Quirinale, residència del president de República), etc.
Però la Via Panisperna és coneguda perquè tanti anni fa (cap als 30 del segle XX) hi treballaven I ragazzi di Via Panisperna (Els nois de la Via Panisperna). Aquest grup de joves eren físics del Departament de Física de La Sapienza (Università di Roma) que en aquell moment tenia la seu en aquest carrer. Aquests nois, liderats per Enrico Fermi, van descobrir les propietats dels neutrons lents, descoberta que faria possible la bomba atòmica. Tot i que la major part del grup es va dispersar poc abans de la II Guerra Mundial, un dels membres, Edoardo Amaldi es va quedar a Itàlia, on va ser una figura cabdal de la física i la recerca a Itàlia. Naturalment, la història real tenia tots els ingredients per ser un guió de cinema: joves, recerca nuclear, feixisme, racisme i període entreguerres. Així doncs, Gianni Amelio (el director de films com Lamerica o Le premier homme -basada en l’obra de Camus-) va dirigir el 1988 un telefilm de 4 hores (dividida en 2 parts de 2 hores, tot i que també se’n va fer una versió “curta” pels cinemes). Entre les curiositats, a més de la durada, cal dir que es va coproduir amb Alemanya Occidental (faltava poc, però no havia caigut el mur). A Itàlia, el títol, no podia ser sinó I ragazzi di via Panisperna, però a Alemanya es va estrenar (versió TV i cinema respectivament) com Enrico Fermi – Im Banne des Atoms (Enrico Fermi – Sota l’encís de l’àtom) i Enrico Fermi – Sein Weg zum Ruhm (Enrico Fermi – El seu camí cap a la fama).
Per cert, un dels nois, Bruno Pontecorvo (mireu la seva biografia, és fascinant), tenia un germà que es va dedicar al cinema: Gillo Pontecorvo, a qui sempre recordarem per La Battaglia di Algeri.

Fairy tales

Jo no sé pas si això anava de debò o són actors pagats per l’ajuntament, però avui, en directe, una petició de mà a Central Park, amb noi agenollat, anell i tota la pesca. A més, primer, han estat ballant sense música. Ai, què bonic és l’amor… Un gènere no esgotat tot i les rebaixes!

 

A mi, el que em té enamorada, és aquest park.

 

What are you thankful for today?

Per una rara coincidència (i quan dic rara dic moooooolt inusual) resulta que aquest any Thanksgiving cau dins la setmana (en realitat, 8 dies) de Hannukah. Els diaris i les notícies en van plens (exemple 1, exemple 2) i ràpidament s’ha encunyat un nou terme: Thanksgivukkah. Aquests americans són experts en fusió.
El dia d’acció de gràcies és prou incorrecte políticament. Vull dir que tots sabem que els peregrins que van arribar al “Nou Món” van tenir una manera una mica estranya d’agrair els indígenes per donar-los menjar: els van regalar un genocidi en tota regla. D’altra banda, a la ciutat -anomenada per alguns “little Israel” (hi viu la segona comunitat més important de jueus ortodoxos, després de Tel Aviv)- hi ha un 29% de jueus que, sumats 52% de catòlics fan el gruix (81%) de la població… creient! Perquè, curiosament, tot i que a USA “només” es confessa creient el 50% de la ciutadania, a NY el percentatge puja quasi al 70%. Anyway, de què serviria tot això si no ho poguéssim vendre? Aquesta és la religió comuna. I així teniu llibres infantils

 

i targetes regal per a la tradició que vulgueu seguir.

 

Des de la prepotència Europea, sempre es fa broma que els americans (els blancs del nord, és clar) no tenen història. Bé, doncs fixeu-vos si en tenen: la parade (i ja van 3 en un mes!) de globus organitzada pels magatzems Macy’s ja té 87 anys!

 

Un munt de gent al carrer mirant i un munt (diversos munts, de fet) mirant-s’ho per la tele. La novetat d’enguany: el balloon de l’Snoopy totalment renovat. Entre els espectacles, molt de cantant adolescent tipus Disney Channel i, fins i tot, el Donald McDonald tant en viu com en balloon. Les llàgrimes em queien, era difícil contenir l’emoció. Però també s’ha de tenir que feia molt de fred.
En el Thanksgiving es tracta d’anar outta town (tots els novaiorquesos han marxat de weekend), menjar molt (això ho fa tothom, sigui on sigui) i… anar de rebaixes! (reservat bàsicament per als guiris). Sí, perquè el millor del Thanksgiving (que cau en dijous, el darrer de novembre) és que el dia següent és l’anomenat black Friday. Abans no n’havíem sentit a parlar, però ara, les marques globalitzades ja ho anuncien per tot. Com que no és qüestió de posar les coses difícils, les botigues (les grans, I mean) no estaven de festa (suposo que els treballadors ni tenen família ni ganes de celebrar res) i, a partir de les 8p.m. ja es podia accedir als descomptes. A més, per si ahir es tenia mandra, avui divendres algunes botigues han obert a les 7a.m. (d’altres encara més aviat).
 
Així que si us pregunten “What are you thankful for today?“, la resposta és “Per les rebaixes, noi, per les rebaixes!!!!”

La infantesa a NY

Avui hauria d’estar escrivint de violència domèstica, però ai las! a NY -com a Bcn- les hores passen volant i no dono l’abast. Així que, amb cert retard, el que faig és una personal celebració del dia internacional de la infància. Espero que a l’olimp dels dies mundials i universals no m’ho tinguin en compte, perquè en vindran unes quantes més amb retard. Retard… estem parlant de la regla???? Bé, més o menys, avui va dels efectes secundaris de no tenir-la durant 9 mesos.
A la ciutat de Nova York hi viu més gent que a tot Catalunya (més de 8 milions!) i, tot i que a un de cada dos habitatges de Manhattan hi visqui una persona sola, el cas és que hi ha molta canalla. En una ciutat on els parks i els gardens (des de les petites joies privades obertes al públic, fins al mític Central Park) són nombrosos, hi ha una multitud d’indrets destinats a l’oci i l’esport de la gent més petita. A més a més, aquests espais estan sempre molt lluny dels pipi-can, iupi! (un altre dia ja parlaré de gossos). Moltes escoles també gaudeixen d’espais amplis per jugar i saltar a gust. Ai… quan recordo els dies lluitant pels “Espais x créixer” al Reina Violant! En fi. Torno a NY.
Quan passeges per un d’aquests parcs, sigui l’hora que sigui i faci el temps que faci, també pots veure que les moms & dads no veuen cap incompatibilitat entre exercir els seus deures i estar en plena forma. De manera que les criatures, arribades a l’edat adulta, deuen sentir la necessitat de calçar-se unes nikes i posar-se a córrer quan veuen una mica de verd. Per allò d’en Paulov, ja m’enteneu.
I, com en d’altres contrades, els soferts mestres porten a passejar classes senceres, de manera que no és inusual trobar-se joves pels carrers en hores de classe, anant a museus o ves-a-saber on.
A prop de casa, d’escoles, n’hi ha força. De molt pijes i de més populars. Al barri, com que és força posh, fins i tot he vist mares que porten els nens en taxi al cole. Moltes criatures -i no tant- porten uniforme i, en l’estil més purament novaiorquès  (= fashion + ves còmode i calent que fa fred!), les nenes porten pantalons (o leggins) sota la típica faldilla curta de quadres. 

Per cert, m’ha cridat l’atenció l’anunci del sindicat de mestres d’escoles públiques que passen per la tele. Ara que ho penso, crec que no he vist mai un anunci de CCOO o d’UGT a Barcelona! Sigui com sigui, i com que em queda poca estada i en canvi moltes ganes de quedar-me, estic pensant en fer-me mestre. Perquè si m’oblido per un moment de la multitud de pelis i sèries on les escoles públiques surten retratades amb una duresa enorme, resulta que un mestre d’escola pública que no tingui ni màster ni experiència, cobra força més que un profe amb doctorat a la universitat espanyola. Ei!!! I amb  assegurança mèdica per a tota la família! I si tens més ganes de pencar, doncs no és incompatible, al contrari, el mateix govern t’ofereix feina extra. Pas mal. Potser no tindràs temps d’estar amb la teva família, però segur que pots comprar-te una casa. O al menys hipotecar-te.
Ironies a banda, una de les coses que es pot observar -al menys al transport públic- és que hi ha moltes mares molt joves. Això no deixa ser la plasmació d’una moda que ja té uns anys, les “teen moms“. Tant d’èxit va tenir que a la MTV hi ha una sèrie que té aquest nom (es pot veure també a Espanya i és la continuació de 16 and Pregnant). En altres sèries també queda reflectit aquest costum més o menys recent (penso en un capítol de Bones o en el personatge de Quinn Fabray a Glee, per exemple). La qüestió és tan greu que el govern de la ciutat NYC ha endegat una campanya sobre els costos de quedar-se embarassada durant l’adolescència. Els anuncis, que estan per tot el subway, són prou clars: fan referència, per exemple, a l’obligació segons les lleis de NY de mantenir els fills  fins als 21 anys i també es dirigeixen als futurs pares.
En un país on la 1st Amendment està sempre en boca de tothom, es curiosa aquesta “intromissió” per part del govern en les vides dels ciutadans. Durant el govern de Bush fill la campanya es va fer donant subvencions a esglésies que promovien l’us dels purity rings (o chastity rings) i, believe it or not, la mateixa Miley Cirus en portava un!
De tota manera, aquesta no és la primera vegada que hi ha una campanya “sensibilitzadora” cap a les responsabilitats que comporta el parenthood (per cert, també el títol d’una sèrie). I és que fa un munt d’anys una cadena de televisió va fer famosa la frase “It’s 10:00PM. Do you know where your children are?“. Primer vaig veure-ho en un cartell al carrer i després a la tele. La pregunta em va semblar forta, la veritat. Per mi era una novetat, però aquí això és una institució: fins i tot en Michael Jackson li dedica  una cançó!!!
Moltes de les coses que he observat no són pas exclusives dels USA, naturalment. I moltes estan relacionades amb l’ús dels telèfons mòbils. Tot sovint,  mares i fills en trajectes llargs estan tan capficats en els seus mòbils que ni es dirigeixen la paraula. No sempre és així, és clar. Abans aquest paper de fomentador de la incomunicació el devia tenir la tele, suposo. I abans, el treball infantil, potser. També és veritat que per aquí, amb tanta diversitat i tant melting pot, aquestes criatures parlen diverses llengües. Fins i tot les que tenen la “desgràcia” de tenir pares W.A.S.P., les seves nannies ja els parlen en castellà per compensar. Caldrà tenir-ho en compte en un futur, a Catalunya?

NY City of Palestine, NY City of Libya

El dia 14 vaig tenir l’oportunitat d’anar a una exposició i taula rodona “Photography in the Spaces of Violence: Politics of Witness in Occupied Palestine and Libya” a la Journalism School -fundada ni més ni menys que per un tal Pulitzer-. De manera que avui, per il·lustrar aquesta entrada, us estalvio les meves fotos i us deixo amb les dels dos protagonistes:
 
Mohammad Al-Azza (محمد العزة) és un molt jove palestí -només 23 anys!- que ha tingut ja temps de fer-se fotògraf, ser ferit i empresonat per l’exèrcit israelià i haver guanyat diversos premis (aquí teniu notícia). A continuació teniu una fotografia seva de l’exèrcit entrant el 8/4/2013 al Camp d’Aida, a Betlem.
 
 
Té unes imatges molt dures, com ho és la seva realitat del dia a dia. Sense populismes, amb la simplicitat de les coses dites de debó, ens va explicar com va resultar ferit. En fi, un moment d’aquells de pell de gallina. Ens va recomanar als presents que nosaltres, que podíem, havíem de difondre aquesta realitat, cosa que faig, doncs, seguint les seves instruccions. Va acabar la seva exposició ensenyant-nos una fotografia amb un paisatge i confessant que a ell, en realitat, li agradaria poder dedicar-se als ocells i no a la guerra. També va dir-nos que Palestina, com qualsevol societat, era molt més que no pas la imatge que acostumem a veure a la premsa. Amb una fina ironia afegí que molts dels cooperants que van als camps de refugiats s’estranyen en veure que els palestins riuen més que no pas ells!
 
L’altra convidada era Diana Matar qui, seguint el costum nord-americà, ha pres el cognom del seu marit, Hisham Matar, un escriptor libi-americà que m’agrada moltíssim (justament feia un parell de dies que m’havia comprat la seva segona novel·la, Anatomy of a Disappearance, que està tenint tan bones crítiques com la primera, In the Country of Men). Diana és una reputada i consolidada fotògrafa, només cal veure la seva pàgina. El New Yorker va publicar una selecció de la seva magnífica col·lecció Return to Libya: One Family’s Journey. També us adreço a la pàgina del diari per tal que pugueu gaudir de totes les imatges a pantalla completa: The New Yorker
Les fotografies de Diana Matar demostren una maduresa, sensibilitat i un mestratge admirables. M’alegro molt d’haver pogut descobrir aquí a Diana Matar i Mohammed Al-Azza. Un plaer.
Aquesta entrada està dedicada a Z.
 

 

No un dia, sinó cada dia

Aquesta imatge no és la del Veterans Day, aquesta és la imatge que veig cada dia quan obro la porta de home sweet home -i que inclou una enganxina del Wounded Warrior Project