L’orientalisme a Itàlia

Una estada a La Sapienza Università di Roma serveix també per posar-se al dia i entendre millor l’escola orientalista italiana. Menys coneguda que l’anglesa i la francesa, mereix també una mirada atenta.

Leone Caetani, 1915.

Hem de parlar d’orientalisme i no pas només d’arabisme, perquè a Itàlia (com a bona part d’Europa) els estudis islàmics han tingut tradicionalment tres potes lingüístiques: l’àrab, el persa i el turc. De tota manera, tot i que els estudis orientals incloïen hebreu, arameu, accadi, japonès, i altres llengües de l'”orient” (d’Europa, és clar), s’ha de dir que avui en dia orientalisme ha passat a ser quasi sinònim de xinès. Ai las, cada època té els seus interessos.

Els orientalistes italians han estat de molt diversos tipus. Un dels primers -si atenem als vius durant el s. XX- fou el principe Leone Caetani duca di Sermoneta (1869-1935), responsable dels Annali dell’Islam, un projecte molt ambiciós que -com el seu nom indica- havia de compilar la història de l’islam a partir de les fonts àrabs. Encara avui és obra de referència (pot llegir-se online a Archive.org i també descarregar-se de manera gratuïta i legal). Caetani pertanyia a una família de la noblesa, fet que no va evitar-li l’exili al Canadà. La Itàlia de principis del segle XX era una societat que no va acceptar el fet que se separés de la seva dona, que tingués idees socialistes, ni que el seu criteri el posicionés contra la guerra Italo-Turca del 1911. De manera generosa però, va decidir marxar amb les maletes força buides, ja que va llegar la seva biblioteca a l’Accademia Nazionale dei Lincei, institució de la qual era membre.

Archive.org
Nallino, el primer assegut, a l’esquerra
Carlo Alfonso Nallino (1872-1938) va ser un personatge importantíssim: a més de tenir la capacitat de fer recerca sobre temes molt diversos (des de la història de la ciència fins la història, passant per la llengua, entre d’altres) va ser professor de la Universitat al Caire, on va tenir com a alumne l’insigne Taha Husayn. A Itàlia va ensenyar a l’Università degli studi di Napoli “L’Orientale” i va fundar l’Istituto per l’Oriente a Roma, que té com a seu el pis que havia estat casa seva. La seva filla, Maria (1908-1974), va seguir i completar els passos del pare.

N’hi ha molts més, de personatges fonamentals, com ara Giorgio Levi Della Vida (1886-1967), Francesco Gabrielli (1904-1996) o Alessandro Bausani (1921-1988). Tampoc caldria oblidar les institucions, no només les romanes, sinó a Nàpols i Venècia. Això, però, serà un altre dia. Arrivederci, cari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s