“Literatura i viatge” II Jornada d’Estudis CRIC

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El dijous 16 de novembre de 2017 va tenir lloc la segona Jornada d’Estudis CRIC. L’esdeveniment està vinculat al màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals i, en cada edició, s’organitza en col·laboració amb un projecte de recerca. Aquest any ha estat el torn del nostre, “Construcció d’Identitats, gènere i creació artística als marges de l’arabitat” (MINECO, FFI2014-58487-P).

Les relacions entre viatge i la literatura va ser el fil conductor del programa, de manera que al final del dia havíem pogut fer tota una volta al món gràcies a la literatura de viatge, però també mitjançant les reflexions sobre el viatge a la literatura.

Jornada CRIC 2017_Página_2

El col·lectiu CALITME ha tingut un pes important a l’hora de tirar aquesta iniciativa endavant, ja que a més de la Mònica Rius -que coorganitzava conjuntament amb el Francesco Ardolino-, varen presentar comunicacions l’Abdallah Tagourramt i la Marga Castells. No podem oblidar-nos, però de la resta de participants, entre les quals podem destacar Isabel Soler, Emma Sallent i Nieves Paradela.

L’orientalisme a Itàlia

Una estada a La Sapienza Università di Roma serveix també per posar-se al dia i entendre millor l’escola orientalista italiana. Menys coneguda que l’anglesa i la francesa, mereix també una mirada atenta.

Leone Caetani, 1915.

Hem de parlar d’orientalisme i no pas només d’arabisme, perquè a Itàlia (com a bona part d’Europa) els estudis islàmics han tingut tradicionalment tres potes lingüístiques: l’àrab, el persa i el turc. De tota manera, tot i que els estudis orientals incloïen hebreu, arameu, accadi, japonès, i altres llengües de l'”orient” (d’Europa, és clar), s’ha de dir que avui en dia orientalisme ha passat a ser quasi sinònim de xinès. Ai las, cada època té els seus interessos.

Els orientalistes italians han estat de molt diversos tipus. Un dels primers -si atenem als vius durant el s. XX- fou el principe Leone Caetani duca di Sermoneta (1869-1935), responsable dels Annali dell’Islam, un projecte molt ambiciós que -com el seu nom indica- havia de compilar la història de l’islam a partir de les fonts àrabs. Encara avui és obra de referència (pot llegir-se online a Archive.org i també descarregar-se de manera gratuïta i legal). Caetani pertanyia a una família de la noblesa, fet que no va evitar-li l’exili al Canadà. La Itàlia de principis del segle XX era una societat que no va acceptar el fet que se separés de la seva dona, que tingués idees socialistes, ni que el seu criteri el posicionés contra la guerra Italo-Turca del 1911. De manera generosa però, va decidir marxar amb les maletes força buides, ja que va llegar la seva biblioteca a l’Accademia Nazionale dei Lincei, institució de la qual era membre.

Archive.org
Nallino, el primer assegut, a l’esquerra
Carlo Alfonso Nallino (1872-1938) va ser un personatge importantíssim: a més de tenir la capacitat de fer recerca sobre temes molt diversos (des de la història de la ciència fins la història, passant per la llengua, entre d’altres) va ser professor de la Universitat al Caire, on va tenir com a alumne l’insigne Taha Husayn. A Itàlia va ensenyar a l’Università degli studi di Napoli “L’Orientale” i va fundar l’Istituto per l’Oriente a Roma, que té com a seu el pis que havia estat casa seva. La seva filla, Maria (1908-1974), va seguir i completar els passos del pare.

N’hi ha molts més, de personatges fonamentals, com ara Giorgio Levi Della Vida (1886-1967), Francesco Gabrielli (1904-1996) o Alessandro Bausani (1921-1988). Tampoc caldria oblidar les institucions, no només les romanes, sinó a Nàpols i Venècia. Això, però, serà un altre dia. Arrivederci, cari.

Akram Zaatari. Contra la fotografia

UNADJUSTEDNONRAW_thumb_54a.jpg
Programa de mà de l’exposició. Foto: MRP – CC BY-NC-SA 3.0 ES

Fins el 25 de setembre de 2017 es pot veure al MACBA l’exposició “Akram Zaatari – Contra la fotografia. Història anotada de l’Arab Image Foundation” en què es fa un ampli recorregut per una selecció de les diverses col·leccions d’aquesta fundació. Akram Zaatari no només posa l’èmfasi en la imatge, sinó en la fotografia com a objecte (d’aquí que en el vídeos en què es veuen les fotografies, apareguin alguns dels seus protagonistes, però també les mans i veus dels curadors).

akram
Akram Zaatari, Sobre la fotografia, la despossessió i els temps de lluita, vídeo, 2017. Foto (del vídeo): MRP – CC BY-NC-SA 3.0 ES

Ningú s’oposarà a l’evidència que, a partir de la seva creació, la fotografia ha anat guanyant importància fins arribar a l’actual “era selfie”. Les fotografies no només ens ajuden a recordar, sinó que -essencialment- ens fan (re)construir el nostre passat. Construïm amb elles el nostre present i, amb ell, la nostra identitat. Cal citar, una vegada més, la famosa seqüència de Vals con Bashir? Tot i que ja ho cantava, temps abans, Charles Trenet:

Que reste-t-il de nos amours
Que reste-t-il de ces beaux jours
Une photo, vieille photo
De ma jeunesse

Donem credibilitat a allò que veiem. Si hi ha la foto, és que va passar. La fotografia  “captura” el temps, tot i que no ens acostumem a qüestionar a més de si va passar, “com” va passar… En qualsevol cas, en contextos de guerra o violència variada, la despossessió inclou també la pèrdua de les fotografies personals. La gestió de la memòria queda així interceptada.

La imatge que tenim tant de nosaltres mateixes com dels altres ens diu qui som i, també, si som “iguals” o “diferents”, “civilitzats” o “exòtics”. La mirada amb què veiem -o volem veure- el món està marcada per aquestes captures. Com apuntava Edward Said, els orientalistes ho tenien molt clar. Voleu jugar a buscar les 7 diferències entre aquestes dues fotografies?

Lehnert_&_Landrock_Au_harem
In the harem. Foto: Lehnert & Landrock (postcard, 1900s-1910s). Domini públic
elles
Wafika, Muhamad, Zalikha, Rabiha and Fadila Dajani with Nabil Mrad and Refka Abou Saoud. Beirut, 1945-46. Photo (de la postal): MRP – CC BY-NC-SA 3.0 ES

A l’exposició, a més de descobrir  múltiples facetes de les societats libanesa, egípcia, iraquiana o palestina, també es pot esbrinar l’origen d’imatges molt icòniques. Per exemple,  aquesta de Taha Hussein és obra del magnífic Van Leo.

Taha_Hussein
Portrait of the famous Egyptian writer Taha Hussein born in 1889 and died in 1973 at the age of 84. Foto: Van Leo (Leon Boyadijan). Domini públic

Aquesta entrada també la podeu llegir al Blog del col·lectiu CALiTME. Cartrografìes literàries de la Mediterrània.

Leonor Martínez Martín

LEONORLeonor Martínez Martín va ser professora de l’Àrea d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de Barcelona, però els seus alumnes sabem que va ser molt més que això, va formar part d’aquella espècie tan minoritària dels Mestres. Fugint d’honors i protagonismes segurament es queixaria de saber que ara té un volum d’homenatge publicat, però estem felices de portar-li la contrària aquesta vegada.

El seminari “Traduir el món àrab” va ser una oportunitat fantàstica per gaudir de la recerca variada que sorgeix d’aquesta Àrea i presentar el llibre: des de l’actualitat més punyent als estudis medievals, el “passeig” va ser un luxe difícil de repetir amb aportacions de Dolors Bramon, Margarita Castells i Julio Samsó.

Traducir el mundo árabe cartell.001

El nou llibre Traducir el mundo árabe. Homenaje a Leonor Martínez Martín  (Edicions UB) combina una selecció d’estudis sobre literatura àrab amb textos de la mateixa Dra. Martínez. Així inclou la Introducción a la seva Antología de poesía árabe contemporánea -un text vigent i molt pertinent- i una selecció de les seves espléndides traduccions acompanyades del text àrab.

index

Aquest llibre no hagués estat possible sense la participació de molta gent, especialment les filles de la Dra. Martínez, els autors, les editores i el projecte “Representació d”identitats, gènere i creació artística en els marges de l’arabitat“.

Però a més a més, estem d’enhorabona perquè, gràcies a la generositat de les hereves i a la feina del CRAI UB de Lletres podem gaudir de la Biblioteca Leonor Martínez i Juan Vernet.

Moltes gràcies a tothom i bona lectura!

El tango italià

A Itàlia hi ha molts argentins i també molts italians a Argentina. És aquest un maridatge ben conegut i antic, fruit d’emigracions en les dues direccions. Cognoms com Francella, Di Tomaso o Peretti (per citar-ne alguns relacionats amb actors argentins famosos) ens donen pistes prou clares de com va la cosa.
No és d’estranyar, doncs, que a la Casa Argentina de Roma s’organitzin actes culturals d’allò més interessants. Del 29 de setembre al 29 de novembre està en marxa un cicle que porta per lema “Queremos tanto a Julio” i que recorda el centenari del naixement de Cortázar. Vaig tenir la sort d’assistir a la Tangata Cortazariana a càrrec de Cuartetango, un ensemble absolutament brillant. Piazzola sonant a Via Veneto, acompanyat per lectures de Cortázar en italià llegides amb accent argentí… una combinació memorable.
Cuartetango en acció
Adiós Nonino a les mans (literal) d’aquest grup és una barreja de força, rigor i passió.  Aprofitant l’avinentesa que no he trobat gravacions del grup, aquí va una del mestre en acció.

Per acabar, com a bis, el també mític Libertango, que sempre recordarem amb la veu de Grace Jones -“I’ve Seen That Face Before”-, mentre Harrison Ford, frenètic, corria pels carrers de Paris buscant la seva dona segrestada -tot i que també trobava temps per ballar amb Emmanuelle Seigner-.

Via Panisperna, Roma.

Doncs sí, casa meva -temporalment- es troba a Via Panisperna.

 

Situada al barri de Monti, al Rione I de la ciutat eterna, la Via Panisperna, té molta història. Bé, em direu: què estrany en una ciutat com aquesta! Ja, sí, bé, bé, una mica de paciència, si us plau. El nom de Panisperna té moltes etimologies possibles, com per exemple “pa i pernil” (ai! com recordo aquell professor universitari que sempre deia que l’etimologia era una ciència… ficció!). Pane e perna seria el menjar que donaven al monestir de San Lorenzo, una de les joies del carrer. La via té molt d’encant, especialment si aneu ben calçats i no us fan por les pujades, les baixades i els clots. Es troba en ple centre històric, a tocar del Colisseu (no us poso enllaç, que és massa evident), la piazza Quirinale (on hi ha el Palazzo del Quirinale, residència del president de República), etc.
Però la Via Panisperna és coneguda perquè tanti anni fa (cap als 30 del segle XX) hi treballaven I ragazzi di Via Panisperna (Els nois de la Via Panisperna). Aquest grup de joves eren físics del Departament de Física de La Sapienza (Università di Roma) que en aquell moment tenia la seu en aquest carrer. Aquests nois, liderats per Enrico Fermi, van descobrir les propietats dels neutrons lents, descoberta que faria possible la bomba atòmica. Tot i que la major part del grup es va dispersar poc abans de la II Guerra Mundial, un dels membres, Edoardo Amaldi es va quedar a Itàlia, on va ser una figura cabdal de la física i la recerca a Itàlia. Naturalment, la història real tenia tots els ingredients per ser un guió de cinema: joves, recerca nuclear, feixisme, racisme i període entreguerres. Així doncs, Gianni Amelio (el director de films com Lamerica o Le premier homme -basada en l’obra de Camus-) va dirigir el 1988 un telefilm de 4 hores (dividida en 2 parts de 2 hores, tot i que també se’n va fer una versió “curta” pels cinemes). Entre les curiositats, a més de la durada, cal dir que es va coproduir amb Alemanya Occidental (faltava poc, però no havia caigut el mur). A Itàlia, el títol, no podia ser sinó I ragazzi di via Panisperna, però a Alemanya es va estrenar (versió TV i cinema respectivament) com Enrico Fermi – Im Banne des Atoms (Enrico Fermi – Sota l’encís de l’àtom) i Enrico Fermi – Sein Weg zum Ruhm (Enrico Fermi – El seu camí cap a la fama).
Per cert, un dels nois, Bruno Pontecorvo (mireu la seva biografia, és fascinant), tenia un germà que es va dedicar al cinema: Gillo Pontecorvo, a qui sempre recordarem per La Battaglia di Algeri.

Fairy tales

Jo no sé pas si això anava de debò o són actors pagats per l’ajuntament, però avui, en directe, una petició de mà a Central Park, amb noi agenollat, anell i tota la pesca. A més, primer, han estat ballant sense música. Ai, què bonic és l’amor… Un gènere no esgotat tot i les rebaixes!

 

A mi, el que em té enamorada, és aquest park.

 

What are you thankful for today?

Per una rara coincidència (i quan dic rara dic moooooolt inusual) resulta que aquest any Thanksgiving cau dins la setmana (en realitat, 8 dies) de Hannukah. Els diaris i les notícies en van plens (exemple 1, exemple 2) i ràpidament s’ha encunyat un nou terme: Thanksgivukkah. Aquests americans són experts en fusió.
El dia d’acció de gràcies és prou incorrecte políticament. Vull dir que tots sabem que els peregrins que van arribar al “Nou Món” van tenir una manera una mica estranya d’agrair els indígenes per donar-los menjar: els van regalar un genocidi en tota regla. D’altra banda, a la ciutat -anomenada per alguns “little Israel” (hi viu la segona comunitat més important de jueus ortodoxos, després de Tel Aviv)- hi ha un 29% de jueus que, sumats 52% de catòlics fan el gruix (81%) de la població… creient! Perquè, curiosament, tot i que a USA “només” es confessa creient el 50% de la ciutadania, a NY el percentatge puja quasi al 70%. Anyway, de què serviria tot això si no ho poguéssim vendre? Aquesta és la religió comuna. I així teniu llibres infantils

 

i targetes regal per a la tradició que vulgueu seguir.

 

Des de la prepotència Europea, sempre es fa broma que els americans (els blancs del nord, és clar) no tenen història. Bé, doncs fixeu-vos si en tenen: la parade (i ja van 3 en un mes!) de globus organitzada pels magatzems Macy’s ja té 87 anys!

 

Un munt de gent al carrer mirant i un munt (diversos munts, de fet) mirant-s’ho per la tele. La novetat d’enguany: el balloon de l’Snoopy totalment renovat. Entre els espectacles, molt de cantant adolescent tipus Disney Channel i, fins i tot, el Donald McDonald tant en viu com en balloon. Les llàgrimes em queien, era difícil contenir l’emoció. Però també s’ha de tenir que feia molt de fred.
En el Thanksgiving es tracta d’anar outta town (tots els novaiorquesos han marxat de weekend), menjar molt (això ho fa tothom, sigui on sigui) i… anar de rebaixes! (reservat bàsicament per als guiris). Sí, perquè el millor del Thanksgiving (que cau en dijous, el darrer de novembre) és que el dia següent és l’anomenat black Friday. Abans no n’havíem sentit a parlar, però ara, les marques globalitzades ja ho anuncien per tot. Com que no és qüestió de posar les coses difícils, les botigues (les grans, I mean) no estaven de festa (suposo que els treballadors ni tenen família ni ganes de celebrar res) i, a partir de les 8p.m. ja es podia accedir als descomptes. A més, per si ahir es tenia mandra, avui divendres algunes botigues han obert a les 7a.m. (d’altres encara més aviat).
 
Així que si us pregunten “What are you thankful for today?“, la resposta és “Per les rebaixes, noi, per les rebaixes!!!!”