La infantesa a NY

Avui hauria d’estar escrivint de violència domèstica, però ai las! a NY -com a Bcn- les hores passen volant i no dono l’abast. Així que, amb cert retard, el que faig és una personal celebració del dia internacional de la infància. Espero que a l’olimp dels dies mundials i universals no m’ho tinguin en compte, perquè en vindran unes quantes més amb retard. Retard… estem parlant de la regla???? Bé, més o menys, avui va dels efectes secundaris de no tenir-la durant 9 mesos.
A la ciutat de Nova York hi viu més gent que a tot Catalunya (més de 8 milions!) i, tot i que a un de cada dos habitatges de Manhattan hi visqui una persona sola, el cas és que hi ha molta canalla. En una ciutat on els parks i els gardens (des de les petites joies privades obertes al públic, fins al mític Central Park) són nombrosos, hi ha una multitud d’indrets destinats a l’oci i l’esport de la gent més petita. A més a més, aquests espais estan sempre molt lluny dels pipi-can, iupi! (un altre dia ja parlaré de gossos). Moltes escoles també gaudeixen d’espais amplis per jugar i saltar a gust. Ai… quan recordo els dies lluitant pels “Espais x créixer” al Reina Violant! En fi. Torno a NY.
Quan passeges per un d’aquests parcs, sigui l’hora que sigui i faci el temps que faci, també pots veure que les moms & dads no veuen cap incompatibilitat entre exercir els seus deures i estar en plena forma. De manera que les criatures, arribades a l’edat adulta, deuen sentir la necessitat de calçar-se unes nikes i posar-se a córrer quan veuen una mica de verd. Per allò d’en Paulov, ja m’enteneu.
I, com en d’altres contrades, els soferts mestres porten a passejar classes senceres, de manera que no és inusual trobar-se joves pels carrers en hores de classe, anant a museus o ves-a-saber on.
A prop de casa, d’escoles, n’hi ha força. De molt pijes i de més populars. Al barri, com que és força posh, fins i tot he vist mares que porten els nens en taxi al cole. Moltes criatures -i no tant- porten uniforme i, en l’estil més purament novaiorquès  (= fashion + ves còmode i calent que fa fred!), les nenes porten pantalons (o leggins) sota la típica faldilla curta de quadres. 

Per cert, m’ha cridat l’atenció l’anunci del sindicat de mestres d’escoles públiques que passen per la tele. Ara que ho penso, crec que no he vist mai un anunci de CCOO o d’UGT a Barcelona! Sigui com sigui, i com que em queda poca estada i en canvi moltes ganes de quedar-me, estic pensant en fer-me mestre. Perquè si m’oblido per un moment de la multitud de pelis i sèries on les escoles públiques surten retratades amb una duresa enorme, resulta que un mestre d’escola pública que no tingui ni màster ni experiència, cobra força més que un profe amb doctorat a la universitat espanyola. Ei!!! I amb  assegurança mèdica per a tota la família! I si tens més ganes de pencar, doncs no és incompatible, al contrari, el mateix govern t’ofereix feina extra. Pas mal. Potser no tindràs temps d’estar amb la teva família, però segur que pots comprar-te una casa. O al menys hipotecar-te.
Ironies a banda, una de les coses que es pot observar -al menys al transport públic- és que hi ha moltes mares molt joves. Això no deixa ser la plasmació d’una moda que ja té uns anys, les “teen moms“. Tant d’èxit va tenir que a la MTV hi ha una sèrie que té aquest nom (es pot veure també a Espanya i és la continuació de 16 and Pregnant). En altres sèries també queda reflectit aquest costum més o menys recent (penso en un capítol de Bones o en el personatge de Quinn Fabray a Glee, per exemple). La qüestió és tan greu que el govern de la ciutat NYC ha endegat una campanya sobre els costos de quedar-se embarassada durant l’adolescència. Els anuncis, que estan per tot el subway, són prou clars: fan referència, per exemple, a l’obligació segons les lleis de NY de mantenir els fills  fins als 21 anys i també es dirigeixen als futurs pares.
En un país on la 1st Amendment està sempre en boca de tothom, es curiosa aquesta “intromissió” per part del govern en les vides dels ciutadans. Durant el govern de Bush fill la campanya es va fer donant subvencions a esglésies que promovien l’us dels purity rings (o chastity rings) i, believe it or not, la mateixa Miley Cirus en portava un!
De tota manera, aquesta no és la primera vegada que hi ha una campanya “sensibilitzadora” cap a les responsabilitats que comporta el parenthood (per cert, també el títol d’una sèrie). I és que fa un munt d’anys una cadena de televisió va fer famosa la frase “It’s 10:00PM. Do you know where your children are?“. Primer vaig veure-ho en un cartell al carrer i després a la tele. La pregunta em va semblar forta, la veritat. Per mi era una novetat, però aquí això és una institució: fins i tot en Michael Jackson li dedica  una cançó!!!
Moltes de les coses que he observat no són pas exclusives dels USA, naturalment. I moltes estan relacionades amb l’ús dels telèfons mòbils. Tot sovint,  mares i fills en trajectes llargs estan tan capficats en els seus mòbils que ni es dirigeixen la paraula. No sempre és així, és clar. Abans aquest paper de fomentador de la incomunicació el devia tenir la tele, suposo. I abans, el treball infantil, potser. També és veritat que per aquí, amb tanta diversitat i tant melting pot, aquestes criatures parlen diverses llengües. Fins i tot les que tenen la “desgràcia” de tenir pares W.A.S.P., les seves nannies ja els parlen en castellà per compensar. Caldrà tenir-ho en compte en un futur, a Catalunya?

NY City of Palestine, NY City of Libya

El dia 14 vaig tenir l’oportunitat d’anar a una exposició i taula rodona “Photography in the Spaces of Violence: Politics of Witness in Occupied Palestine and Libya” a la Journalism School -fundada ni més ni menys que per un tal Pulitzer-. De manera que avui, per il·lustrar aquesta entrada, us estalvio les meves fotos i us deixo amb les dels dos protagonistes:
 
Mohammad Al-Azza (محمد العزة) és un molt jove palestí -només 23 anys!- que ha tingut ja temps de fer-se fotògraf, ser ferit i empresonat per l’exèrcit israelià i haver guanyat diversos premis (aquí teniu notícia). A continuació teniu una fotografia seva de l’exèrcit entrant el 8/4/2013 al Camp d’Aida, a Betlem.
 
 
Té unes imatges molt dures, com ho és la seva realitat del dia a dia. Sense populismes, amb la simplicitat de les coses dites de debó, ens va explicar com va resultar ferit. En fi, un moment d’aquells de pell de gallina. Ens va recomanar als presents que nosaltres, que podíem, havíem de difondre aquesta realitat, cosa que faig, doncs, seguint les seves instruccions. Va acabar la seva exposició ensenyant-nos una fotografia amb un paisatge i confessant que a ell, en realitat, li agradaria poder dedicar-se als ocells i no a la guerra. També va dir-nos que Palestina, com qualsevol societat, era molt més que no pas la imatge que acostumem a veure a la premsa. Amb una fina ironia afegí que molts dels cooperants que van als camps de refugiats s’estranyen en veure que els palestins riuen més que no pas ells!
 
L’altra convidada era Diana Matar qui, seguint el costum nord-americà, ha pres el cognom del seu marit, Hisham Matar, un escriptor libi-americà que m’agrada moltíssim (justament feia un parell de dies que m’havia comprat la seva segona novel·la, Anatomy of a Disappearance, que està tenint tan bones crítiques com la primera, In the Country of Men). Diana és una reputada i consolidada fotògrafa, només cal veure la seva pàgina. El New Yorker va publicar una selecció de la seva magnífica col·lecció Return to Libya: One Family’s Journey. També us adreço a la pàgina del diari per tal que pugueu gaudir de totes les imatges a pantalla completa: The New Yorker
Les fotografies de Diana Matar demostren una maduresa, sensibilitat i un mestratge admirables. M’alegro molt d’haver pogut descobrir aquí a Diana Matar i Mohammed Al-Azza. Un plaer.
Aquesta entrada està dedicada a Z.
 

 

No un dia, sinó cada dia

Aquesta imatge no és la del Veterans Day, aquesta és la imatge que veig cada dia quan obro la porta de home sweet home -i que inclou una enganxina del Wounded Warrior Project

Veterans day

El dia 11 de novembre se celebra el Veterans Day, tot commemorant l’armistici de la 1a Guerra Mundial. És festa a USA com també ho és a França, per exemple. Tot i que és una festa federal, aquest any quasi tothom havia de treballar. Potser el fet que poc abans (el dia 5) hi hagués l’Election Day i ja s’aprofités per fer el Fall Break a les escoles i universitats li ha tret una mica de lluïment. I si l’altre dia feia referència a una Parade, en aquest cas també s’en muntà una -amb les seves “disfresses”- que desfilà per la 5a Avinguda, a l’alçada de Midtown. 
L’exèrcit està format per un munt de cossos i els veterans, al seu torn, estan agrupats en diverses societats (per exemple us aconsello visitar les pàgines de l’Associació de Veterans Catòlics, l’Associació de Veterans Jueus, la Societat de Veterans Hispans i l’Associació de  Dones Veteranes). No hem d’oblidar que el sou base, segons la pàgina oficial de l’US Army, són 2.200$ al mes (a més d’assegurança mèdica), així que pot ser una sortida quan en manquen d’altres. D’una manera prou curiosa, segons el cos, també el color de pell varia. Això sí, de dones, n’hi ha molt poques (un 15%) i la seva vida pot arribar a ser molt dura, ja que l’assetjament sexual és una norma prou estesa. Mireu, si voleu, The Invisible War per fer-vos-en una idea.
Parlant de dones… com era d’esperar, no varen faltar les cheerleaders amb les seves mini-faldilles i pompons fent petits xisclets i saltironets mentre saludaven al públic -però també a la televisió, que estava retransmetent en directe-. Una pena, perquè no van fer cap acrobàcia digna de ressenyar.
Una de les participants, molt contenta, anava llençant petons i demanant perdó per no poder abraçar tothom. La seva alegria -què hi farem!- em recordava algun dels monòlegs de Goyo Jiménez.

Just davant meu, un nen no parava de moure la bandera amb molt d’entusiasme. Entre un grup i un altre comentava -en àrab- a la seva mare quins uniformes li agradaven més. I és que n’hi havia per tots els gustos, de carrosses, incloses les de totes les universitats de la ciutat.

En qualsevol cas, hi havia més gent desfilant que no pas mirant. El trànsit pel bell mig de Manhattan estava interromput i alguns cotxes feien anar el clàxon nerviosos i molt poc patriòtics.

On és que volien anar? Serien pacifistes? Com és que tenien tanta pressa? Jo els entenc, la veritat, perquè una de les grans atraccions del dia eren les rebaixes. Amb el codi vetsday es podien aconseguir uns descomptes als grans magatzems de fins a un 90%!!!

Sobre l’esperit

Estar sola en una ciutat fa que tinguis més temps per meditar. Qui sóc? D’on vinc? Què hi ha més enllà de la mort? De tota manera, com que no tinc gaire paciència i m’he llevat amb urgència de respostes, he  buscat al meu voltant. Aquesta ciutat, realment, t’ho posa fàcil. Si bé quan parlem de consumisme normalment ens referim a l’adquisició de béns materials, aquí l’oferta de “productes per a l’esperit” és quasi superior.  Amb certa pressa he sortit de casa, doncs, però al final se m’ha fet complicat triar

perquè he ensopegat totes aquestes institucions sense sortir del meu carrer! No m’he atrevit a caminar més, per por de perdre’m -espiritualment parlant-. I aleshores, al costat de casa, he vist una altra solució, més woody-alleniana -i cara, també-

Sí, sí, podia haver agafat un bus i anat una mica més amunt, a una de les famoses misses de negres a Harlem, o -encara més a prop- a alguna esglésies llatines com “La Hermosa”.  O podia haver optat pel metro, baixat al Rockefeller Centre i anat a buscar el monjo budista que està tothora venent estampetes (o seran molts monjos i els he confós?).
Us pensàveu que em deixava religions, oi? Doncs pels que ja estàveu inquiets, us diré que a Manhattan hi ha 27 mesquites -inclosa una a la Columbia University-. A més hem d’afegir-ne 63 més a Brooklyn, 58 a Queens, 25 al Bronx i 8 a Staten Island. Al barri tinc ni més ni menys que l’Islamic Cultural Center, la més gran de Nova York. De tota manera, el que m’ha cridat molt l’atenció, en una ciutat tan multilingüe, és que els serveis s’ofereixen en anglès.

Apa, doncs, adéu siau i que la pau sigui amb vosaltres.

Autumn in NY, Fall in Central Park

Avui callo. Només sentireu la remor de l’aire entre els arbres, els ocells i el soroll dels esquirols remenant entre les fulles. La tardor és, sens dubte, la millor estació per passejar per Central Park.

A monz in niu york

amonzin

La meva veu, aquesta veu de per aquí, m’havia quedat “seca” força temps, però ja m’enyorava. Així doncs, he aprofitat la conjuntura actual per obrir un altre blog -temporal- on transmeto el meu dia a dia a la ciutat que mai no dorm: a monz in niuyork.

Election day!

Avui, dia 5, se celebren eleccions a Mayor de la ciutat de NY. També s’escull un munt de gent més, entre ells els City Councils i diversos governadors (Virginia i New Jersey). Com que es veu que cal treure rendiment a l’acte, a més a més, també es vota -en referèndum- 6 proposals of constitutional amendments. És a dir, pregunten als ciutadans el seu parer sobre 6 aspectes que comporten canviar la constitució de l’Estat de Nova York. Una de les preguntes és si volen casinos a la vora.
No he pogut resistir i, de manera molt senzilla, he esbrinat on era el “meu” col·legi electoral posant la meva adreça al web i m’hi he deixat caure. Allà he vist que no calia pas la tecnologia, perquè estava prou indicat. Teniu dret a vot però l’anglès una mica rovellat? Cap problema!

La disputa per l’alcaldia no tenia molta emoció, perquè després d’un munt d’anys de republicans (o independents) al poder, sembla que els novaiorquesos tenien ganes d’un canvi (?!). Bill Di Blasio, el candidat fill d’excombatent alcohòlic i que va prendre el cognom italo-americà de la mare; casat amb una dona negra, amb dos fills negres (Chiara i Dante, busqueu fotos i veureu els seus stylish pentinats) i que presumeix de ser un “noi de Brooklyn”, ha guanyat per una diferència comodíssima: ha obtingutt més del 70% dels vots, el 96% dels negres que han anat a les urnes li han donat suport i a Brooklyn l’ha votat el 87% dels electors registrats. La primera vegada que vaig veure l’espot de la seva candidatura, vaig pensar que el que s’anunciava era alguna religió, però cal dir que també té anuncis amb supporters més “enrotllats”:
Curiosament, alguns dels actors que li donen suport, a més d’una de les protagonistes de Sex & the City (que està casada amb una dona i promou el matrimoni gay), són el polític (Chris Noth) i el cap de campanya (Alan Cumming) de “The Good Wife” (TGW), una sèrie on es mostra de manera força crua -entenem-nos, està produïda per la CBS- com funciona per aquí això de les eleccions.
Com que els partits no són cap garantia, els candidats fan la seva campanya de manera molt personalitzada. A més a més, no necessiten cap dia per reflexionar, de manera que la feia s’allarga fins l’últim minut. Tot i que els cartells adverteixen “No mercadeando” i “No hacer campaña”:
el mateix dia, fins a darrera hora, els voluntaris i els mateixos candidats estan a uns metres dels col·legis mirant de captar els darrers indecisos. Com que jo no tenia el meu vot decidit (:-P) he deixat que m’omplissin de papers i explicacions. I és així que quan tornava del col·legi, el candidat a City Council del meu barri (5), Ben Kallos, se m’ha apropat i m’ha donat la mà en agraïment pel meu sufragi. El que m’ha donat el full de propaganda era tot un New York State Senator anomenat Jose M. Serrano. Com reflecteix la sèrie TGW, els escàndols relacionats amb les faldilles poden ensorrar una carrera política. Kallos ha guanyat després que el seu contrincant al partit demòcrata, fos denunciat per una treballadora. No només els partits, sinó també les corporacions de tot tipus donen suport -públic- als candidats. Així és com, per exemple, Kallos va rebre el del New York Times.
Letitia James, la nova Public Advocate (el càrrec que fins ara tenia Di Blasio) té el mèrit de ser la primera dona negra que aconsegueix el càrrec. La veritat és que els demòcrates estan tan contents que ni s’ho creuen.
By the way, no sé pas què fem tots aprenent anglès, perquè Di Blasio ha fet bona part del seu discurs en castellà!!

Marató

Això de les maratons és tot un món. I la de NYC, un món i mig. Ha vingut gent d’arreu per córrer i també per animar. Els venedors ambulants, molt amatents a les necessitats dels consumidors -i més en un santuari del consumisme com aquest-, oferien per la vora de Central Park banderes de tots els països. Bé, mmm, de senyeres no en vaig veure… La ciutat estava preparada: molta policia i un fred suportable. El record de l’atemptat a la marató de Boston era el que deixava tothom glaçat. I, a més, l’any passat l’huracà Sandy va deixar la ciutat KO. Hi havia, doncs, ganes de canviar la fotografia.

Els esportistes han de córrer una distància considerable, però de tota manera, el que més cridava l’atenció era la incansable actitud dels espectadors. Hores i hores al carrer, fent sonar una campana o una trompeta, ensenyant pancartes dedicades o bé cridant per animar els desconeguts “Molt bé samarreta vermella!!!”, “Ho estàs fent fantàsticament bé, barret vermell!!”

Córrer o morir, devia dir la dona que va tancar els ulls el dia següent. Tenia 86 anys i era la seva 25a marató. Va trigar quasi 8 hores a completar-la, però es veu que era el que la feia feliç. Sigui com sigui, avui segueix corrent per Central Park una munió de gent addicta a l’esport. De totes les races i edats. Ja no porten les mantes tèrmiques carbasses regalades pel patrocinador de la carrera, que s’han convertit molt ràpidament en només un record. I és que els dies passen tan de pressa que és una barbaritat. El temps, aquest sí que corre.

Desgràcies naturals i no tan naturals

Tot just fa un any que Sandi va passar per NY. Les marques encara són evidents, tot i que la recuperació ha estat -al menys aparentment- ràpida i aquest any sí que s’ha pogut córrer la marató. El metro (aquesta parada és la del costat de casa) es va inundar i moltes cases van quedar força tocades. Algunes totalment destruïdes.

De tota manera, en cinc dies per aquí ja hi ha dues notícies d’altres desgràcies que també són força habituals, encara que potser no són gaire naturals. I és que sembla que l’esperit de superació, que dóna la seva empremta característica al país, té uns efectes col·laterals força foscos.
 Es tracta de dos tiroteigs fets en llocs de gran afluència de gent. El primer va ser a l’aeroport de LAX i el sospitós principal és un jove de 23 anys. Naturalment, quan han entrevistat a veïns i companys de l’escola, el comentari ha estat el típic “Semblava un noi molt maco, una mica tímid, sí, però no m’ho hagués imaginat mai!”. Amb una certa frivolitat, també s’afirma que va ser víctima de bulling. Finalment, no se sap si està associat a una conspiració anomenada “world new order”, que voldria crear un sol govern mundial.

Però avui mateix, dia 4, ja n’hi ha un altre. La TV ha interromput l’emissió per anunciar “Shooting inside Garden State Plaza in Paramus, New Jersey”. Hores d’ara, la policia encara està buscant el tirador. Els treballadors i clients,  tots latinos. Un dels testimonis, al ser preguntat de com se sent respon, una mica atordit: “No pensava que això em pogués passar mai. I menys en dilluns!”