Jalogüín

Parlar anglès a NY pot ser força difícil. La majoria dels serveis de cara al públic tenen treballadors latinos.  Tot i això, si a tot el món se celebra -cada vegada amb més intensitat- el Halloween, no és d’estranyar que per aquí tanta gent s’hi apunti. I com menys blancs, quasi millor. La part infantil “trick or treat” és àmpliament seguida i moltes cases deixaven ben clars els senyals (teranyines, esquelets i lanterns fetes amb carbasses) de voler participar i patir la suposada amenaça. Els crits de la canalla, però, fa que el somriure no es desenganxi dels llavis.
El carrer 69 de l’UWS (Upper West Side), sense cotxes per una estona, es va convertir en un guirigall de famílies i nens. Un ambient molt diferent de la gran Parade que tenia lloc més al centre de Manhattan i on els adults eren els protagonistes. En els carnavals, cada ciutat mostra com és la seva gent. Aquí, a més de les moltíssimes bruixes sexis, el que hi havia més eren disfresses inspirades en personatges de Disney o Hollywood. Ai. 
El millor, però, va ser un executiu que sortia de la feina, seriós, seriós, amb unes banyes de cérvol al cap.

Bcn-NY




Arribar a Nova York no va ser difícil. La sorpresa la vaig tenir al veure que el que em costaria seria pujar a l’avió, ja que –surprise, surprise-, resulta que hi havia overbooking i jo no tenia seient assignat.  D’aquí que l’etiqueta del meu equipatge fos marcada com “volunteer” (voluntària a quedar-me a terra, és clar). Un treballador de la companyia aèria, en veu baixa -com si passés droga-, em va oferir una quantitat respectable de dòlars per quedar-me a la meva estimada ciutat, però jo -molt digna i força estúpida- no els vaig acceptar. Això sí, gràcies a aquest fet generós, una parella de cubans residents a NY van allargar un dia més la seva estada a Bcn i, a sobre, el vol i la nit extra d’hotel els va sortir de franc. Com que a ells l’oferta els la van fer més tard (a punt d’entrar al finger), els van oferir un 50% més que a mi. Realment, en aquesta vida, ser una bona jugadora de cartes et pot resultar molt útil en alguns moments.

El que semblava que començava malament va tenir com a contrapartida un seient ampli. El vol, d’altra banda tranquil, va tenir la nota de color que la majoria de passatgers eren participants de la marató -i acompanyants-. Molt disciplinats, esportistes i parelles, van convertir els exercicis per combatre la “síndrome de la classe turista” en una sèrie molt completa d’estiraments: ara les cames, ara els braços, ara les cervicals… Un autèntic gimnàs de substitució on quasi tothom portava bambes, xandall  -ei, dels cools, eh?- i menjava plàtans, per allò del potassi.

Com vaig saber que ja estava a EUA? Aquí teniu un parell de pistes.

Això sí, per confirmar que la indústria de l’automòbil nord-americana està totalment enfonsada, la resta de vehicles lluïa els símbols de Toyota, Hyundai i altres marques de les quals ni en sé el nom.

La mezquita de Córdoba en La mitad invisible

http://www.rtve.es/swf/4.1.18/RTVEPlayerVideo.swf

Més petons, menys pastorets. Tots mamífers!

Quan era petita, alguna vegada m’havien explicat el conte del pastoret que, per divertir-se, cridava “Que ve el llop!”. El que no m’esperava era que, de gran, em trobaria tants pastorets. És més, a vegades sembla que visquem a pastoret-land. El discurs de la por (que inclou moltes mentides i manipulació de la informació) intenta que tots quedem paralitzats, que no ens moguem, que no intentem canviar res d’aquest món per fer-lo millor amb el fals argument que no és possible ni realista. A qui li pot interessar, això?

En aquest món, en aquest moment, el que cal, realment, és espolsar-nos tota la por i lluitar. Causes, en tenim per a tots els gustos. I molta gent valenta se la juga cada dia. Em refereixo als que tornen a ocupar la plaça Tahrir, per exemple, o als jutges egipcis en vaga. Els que segueixen resistint a Gaza. Però també, més a prop, a gent com Lali Sandiumenge: una periodista lliure que assumeix la duresa que comporta mantenir-se coherent en un context on, aparentment, hi ha llibertat d’informació. O la Victòria Girona, que s’implica per canviar la UB de manera honesta i responsable.

Alguns faraons pensen que la democràcia és només un instrument per obtenir el poder. No importa que  s’amaguin rera posats tibats, com diu Jesús Lizano: ¡Mamíferos!

Encara que les amenaces hi siguin, el món no s’acabarà si ens movem. El món s’acabarà (el llop es menjarà les ovelles) si, poc a poc, l’única cosa que fem és viure en la solitud, el recel, el temor. Quines són, doncs, algunes de les armes que podem fer servir? El sentit de l’humor i el sentit de l’amor. La cultura.

Tres recomanacions, doncs. La primera, és la conferència que donarà Miguel-Anxo Murado (“El nou i el vell en la literatura”) el dilluns a la Facultat de Filologia de la UB gràcies a les companyes d’Estudis Gallecs i Portuguesos. La segona, aquesta píndola del gran  Zenet (“Un beso de esos”).

La tercera, per aquelles persones que puguin votar a les properes eleccions a la UB: voteu lliurement. 

De Trobades i desencontres

Del 15 al 18 de novembre ha tingut lloc la XII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica a València. És típic que, després de qualsevol esdeveniment, els organitzadors es felicitin de l’èxit aconseguit, per tant, és complicat aconseguir una certa credibilitat si afirmo que, en efecte, aquesta Trobada ha estat esplèndida. Com demostraré el meu argument? Gràcies a unes evidències científiques 😉 que exposo tot seguit:
En primer lloc, la Trobada és, precisament, això: una trobada en què els socis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT, ja som 300!!) compartim la nostra recerca en el camp de la història de la ciència. L’assistència al congrés ha estat realment massiva, de manera que si el que volíem era trobar-nos, ens hem trobat. Des de dijous a diumenge, des del matí fins al vespre i amb sessions paral·leles de comunicacions, conferències plenàries i pòsters l’activitat ha estat molt intensa. Esgotador, però estimulant. 
Com sempre, els temes tractats han cobert un marc geogràfic i temporal prou ampli. A més a més, la participació ha vingut de contrades properes i d’altres més llunyanes. També les metodologies eren diverses. Una de les característiques de la Trobada (i de la SCHCT) és la pluridisciplinarietat. Us imagineu? Historiadors, físics, matemàtics, metges i filòlegs compartint congrés? Doncs és possible! 
Bromes a part, també s’ha de parlar de desencontres. Avui mateix, eldiario.es publicava un article de Manuel Lozano Leyva titulat “¿Adiós a la ciencia española?” on, a les primeres línies al·ludia a la necessitat de fer una “buena historia de la ciencia generada en España”. Doncs això és el que s’intenta fer i s’està duent a terme des de fa ja temps. Posaré només un magnífic exemple, els 3 volums de La ciència en la història dels Països Catalans, dirigits per Ramon Parés i Joan Vernet. Però és cert que una de les dificultats que hi haurà per seguir generant ciència de qualitat és la precarietat creixent a la universitat i el maltractament sistemàtic que es fa als joves que volen dedicar-se a la recerca. Fins i tot s’han d’engegar campanyes demanant al Ministerio que publiqui d’una vegada la resolució definitiva de les beques FPI després de mesos d’espera. Més de 13.500 persones ja han signat, per cert. Això és la política científica que s’està duent a terme. Encara que molts pensem que és nefasta i que porta al desencontre total entre una generació, el present que es mereix i el futur esperançador que podríem aconseguir si s’actués potenciant la ciència i no enfonsant-la.

Eleccions… a la UB!!!

Aquest mes hi ha eleccions! Eleccions? És clar! I tu, a quin partit votaràs? Partit??? Mmmm, noooo, si jo parlava d’eleccions a la UB! I, sí, enmig de polèmiques sobre messianisme i Garcies, a la UB estem a punt de decidir qui serà el/la proper/a rector/a.
Per què m’he unit a l’equip de la Victòria Girona? Per diferents raons, de les quals avui tot just us en faré un tast.
Vull un equip rectoral que doni suport i treballi pensant en tots els membres de la UB (estudiants, PAS i PDI). Vull que la meva rectora lluiti per defensar la universitat pública, i que ho faci de manera clara i decidida. Vull que la meva rectora lluiti contra la precarització de tot el personal de la UB. Vull que no només no es pugin les taxes, sinó que es treballi seriosament en una política de beques que, a la llarga, serà la que pot ajudar a treure aquest país de la ruina.
D’altra banda, m’agrada participar en un equip que treballa com a tal. Aquesta experiència està augmentant el meu coneixement sobre la diversitat de la UB, però a més a més, gràcies al lideratge de la candidata, l’experiència és francament agradable.
La darrera (last but not least d’avui): estic farta d’aplicatius!!!!! I això no és cap comentari trivial: el temps que malbaratem engreixant la burrocràcia és caríssim. I, a més a més, ens destorba de les nostres tasques principals -ara parlo com a profe-: docència i recerca. Per cert… a qui li pot interessar tenir “immobilitzada” la universitat evitant que sigui el referent crític que la societat necessita? No, amics, la universitat ha de recuperar el lideratge en el canvi social i els aplicatius ineficaços són una gran manera d’evitar-ho.

De nou x aquí…

L’altre dia, al CCCB, Amin Maalouf va dir una cosa ben certa (en realitat en va dir més d’una, però això és una altra història): la nostra època, tot i ser la de les coses ràpides, la de la immediatesa, s’entossudeix en fer-ho tot beeeeen complicat. En el món de la universitat, per exemple, entre una idea i la seva posada en pràctica hi ha un perillós obstacle: la immensa burrocràcia que ens paralitza i que converteix massa sovint el nostre treball en una maledicció que a Sísif li semblaria horrorosa. Què cal fer? Queixar-nos mentre fem un cafè? Potser ha arribat l’hora de passar a l’acció. I això pot ser tan senzill com no perdre els espais que considerem nostres, que ens donen plaer, que ens fan sentir que cada dia val la pena. Com les entrades en un bloc personal. Així que aquí estic, de nou, per informar de cultura, de vida universitària, de les coses que em criden l’atenció. 
I una de les coses que em crida l’atenció ara mateix és que properament hi haurà eleccions a la Universitat de Barcelona. Si voleu informació sobre el tema, el bloc de la Victòria Girona és un bon lloc.

De bloguers i primaveres

En aquest bloc ja he comentat en alguna ocasió la importància dels bloguers al món àrab, així com la necessitat de reflexionar sobre el paper que han jugat -i juguen- a les primaveres àrabs. El dia 31 de maig tenim una ocasió fantàstica per a informar-nos més sobre aquest fenomen amb motiu de la conferència que impartirà Lali Sandiumenge, autora de Guerrillers del teclat en ocasió de la cloenda del màster Món Àrab i  Islàmic.
31 de maig, a les 19.00
Sala de Professors, 5è pis Aulari Josep Carner
Facultat de Filologia, UB

Entre llengües

La cloenda del màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals del curs 2011/2012 es presenta molt atractiva!!!

Robatoris

Sí, estem envoltats de lladres per tot arreu. Que si els banquers… que si els polítics… I també el robatori més “artesanal”. Si mai us ofereixen comprar un IMac de segona mà, vigileu que el número de sèrie no sigui el C02GJ4HFDHJF, perquè vol dir que és robat.