La universitat en temps de la post-còlera

Aquests dies, aprofitant el confinament, estic posant-me al dia amb algunes lectures pendents. Gestionant les diverses culpes, és clar: la de no haver-ho fet abans, la de no fer-ho ara més intensament… Però si alguna cosa també comporta el confinament és un cert mirall respecte al que fèiem “abans de” i, per tant, una reflexió sobre el que farem “després de”. Quina és la visió del món en l’estat de post-còlera. Perquè quan tornem a sortir al carrer caldrà actuar a partir de les lliçons apreses. Si parlem de pedagogia seria, com a poc, una trista ironia no fer-ho.

En unes condicions difícils, el professorat de tots els nivells ens hem posat a (tele)treballar per intentar pal·liar en alguna mesura el terrible cop d’haver de suspendre les classes presencials. Però a més de les reflexions sobre com hem de canviar -o no- la docència, una qüestió que no podem ignorar, actuant com si no hi fos, és que les desigualtats condicionen què fem i amb quin resultat. No tothom pot estudiar a distància, no tothom té les eines ni els espais necessaris. I aquesta dura realitat afecta igualment una bona part del professorat, que treballa en condicions precàries des de fa anys (no tot es pot atribuir al co-vid, llàstima!). Tot i així, per un costat, s’està fent molta i bona feina, però no podem oblidar al seu torn que “el camí de l’infern està plagat de bones intencions” i, d’aquesta manera, l’alumnat es troba en situacions que van des de l’allau de tasques, al silenci de n/s-n/c. Res greu, suposo, en moments de tanta incertesa… oi?

Ja passa en circumstàncies “normals”: no tothom arriba a la universitat i, qui hi arriba, no ho fa amb les mateixes condicions. L’educació és fonamental, la UNESCO la reconeix com un element clau en el llistat d’objectius per al desenvolupament sostenible (#ODS4). També és un dret reconegut a la Constitució espanyola. Però com es porta a la pràctica aquest dret? Doncs de manera força restringida, perquè només es considera la gratuïtat a l’educació obligatòria. Les necessitats van molt més enllà. Tot i que és una realitat sabuda, ara hem vist -encara més- quines implicacions reals hi ha quan es viu en una societat injusta. No és realment quelcom nou en el debat polític. Ja el 1917, en el discurs inaugural del curs a la Universitat de Granada, Fernando de los Ríos Urruti (que seria ministre de Instrucción Pública), afirmava que

[…] mientras los Institutos y Universidades y Centros Superiores de Investigación estén reservados a jóvenes pudientes en vez de ser hogares abiertos por su gratuidad a cuantos ansíen saber y en los que se facilite medios de vida a los que carecen de ellos, como compensaciones o paga de la jornada de estudios que si es provechoso al individuo no lo es en menor medida a la Comunidad, en tanto que esto no se lleve a cabo no se puede decir que se ha abatido el más firme bastión del régimen de los privilegiados y que la Democracia jurídica es efectiva”.

citat a Francisco Gracia Alonso & Josep Maria Fullola, El sueño de una generación. El crucero universitario por el Mediterráneo de 1933. (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2006, p. 18)

Un segle després, el problema segueix sense resoldre i la prioritat és absoluta. No només la gratuïtat, sinó una paga per estudiar, portaria una mica més de democràcia. La vulnerabilitat duu més vulnerabilitat, amb conseqüències a nivell individual i també a nivell col·lectiu.

“Literatura i viatge” II Jornada d’Estudis CRIC

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El dijous 16 de novembre de 2017 va tenir lloc la segona Jornada d’Estudis CRIC. L’esdeveniment està vinculat al màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals i, en cada edició, s’organitza en col·laboració amb un projecte de recerca. Aquest any ha estat el torn del nostre, “Construcció d’Identitats, gènere i creació artística als marges de l’arabitat” (MINECO, FFI2014-58487-P).

Les relacions entre viatge i la literatura va ser el fil conductor del programa, de manera que al final del dia havíem pogut fer tota una volta al món gràcies a la literatura de viatge, però també mitjançant les reflexions sobre el viatge a la literatura.

Jornada CRIC 2017_Página_2

El col·lectiu CALITME ha tingut un pes important a l’hora de tirar aquesta iniciativa endavant, ja que a més de la Mònica Rius -que coorganitzava conjuntament amb el Francesco Ardolino-, varen presentar comunicacions l’Abdallah Tagourramt i la Marga Castells. No podem oblidar-nos, però de la resta de participants, entre les quals podem destacar Isabel Soler, Emma Sallent i Nieves Paradela.

L’orientalisme a Itàlia

Una estada a La Sapienza Università di Roma serveix també per posar-se al dia i entendre millor l’escola orientalista italiana. Menys coneguda que l’anglesa i la francesa, mereix també una mirada atenta.

Leone Caetani, 1915.

Hem de parlar d’orientalisme i no pas només d’arabisme, perquè a Itàlia (com a bona part d’Europa) els estudis islàmics han tingut tradicionalment tres potes lingüístiques: l’àrab, el persa i el turc. De tota manera, tot i que els estudis orientals incloïen hebreu, arameu, accadi, japonès, i altres llengües de l'”orient” (d’Europa, és clar), s’ha de dir que avui en dia orientalisme ha passat a ser quasi sinònim de xinès. Ai las, cada època té els seus interessos.

Els orientalistes italians han estat de molt diversos tipus. Un dels primers -si atenem als vius durant el s. XX- fou el principe Leone Caetani duca di Sermoneta (1869-1935), responsable dels Annali dell’Islam, un projecte molt ambiciós que -com el seu nom indica- havia de compilar la història de l’islam a partir de les fonts àrabs. Encara avui és obra de referència (pot llegir-se online a Archive.org i també descarregar-se de manera gratuïta i legal). Caetani pertanyia a una família de la noblesa, fet que no va evitar-li l’exili al Canadà. La Itàlia de principis del segle XX era una societat que no va acceptar el fet que se separés de la seva dona, que tingués idees socialistes, ni que el seu criteri el posicionés contra la guerra Italo-Turca del 1911. De manera generosa però, va decidir marxar amb les maletes força buides, ja que va llegar la seva biblioteca a l’Accademia Nazionale dei Lincei, institució de la qual era membre.

Archive.org
Nallino, el primer assegut, a l’esquerra
Carlo Alfonso Nallino (1872-1938) va ser un personatge importantíssim: a més de tenir la capacitat de fer recerca sobre temes molt diversos (des de la història de la ciència fins la història, passant per la llengua, entre d’altres) va ser professor de la Universitat al Caire, on va tenir com a alumne l’insigne Taha Husayn. A Itàlia va ensenyar a l’Università degli studi di Napoli “L’Orientale” i va fundar l’Istituto per l’Oriente a Roma, que té com a seu el pis que havia estat casa seva. La seva filla, Maria (1908-1974), va seguir i completar els passos del pare.

N’hi ha molts més, de personatges fonamentals, com ara Giorgio Levi Della Vida (1886-1967), Francesco Gabrielli (1904-1996) o Alessandro Bausani (1921-1988). Tampoc caldria oblidar les institucions, no només les romanes, sinó a Nàpols i Venècia. Això, però, serà un altre dia. Arrivederci, cari.

Akram Zaatari. Contra la fotografia

UNADJUSTEDNONRAW_thumb_54a.jpg
Programa de mà de l’exposició. Foto: MRP – CC BY-NC-SA 3.0 ES

Fins el 25 de setembre de 2017 es pot veure al MACBA l’exposició “Akram Zaatari – Contra la fotografia. Història anotada de l’Arab Image Foundation” en què es fa un ampli recorregut per una selecció de les diverses col·leccions d’aquesta fundació. Akram Zaatari no només posa l’èmfasi en la imatge, sinó en la fotografia com a objecte (d’aquí que en el vídeos en què es veuen les fotografies, apareguin alguns dels seus protagonistes, però també les mans i veus dels curadors).

akram
Akram Zaatari, Sobre la fotografia, la despossessió i els temps de lluita, vídeo, 2017. Foto (del vídeo): MRP – CC BY-NC-SA 3.0 ES

Ningú s’oposarà a l’evidència que, a partir de la seva creació, la fotografia ha anat guanyant importància fins arribar a l’actual “era selfie”. Les fotografies no només ens ajuden a recordar, sinó que -essencialment- ens fan (re)construir el nostre passat. Construïm amb elles el nostre present i, amb ell, la nostra identitat. Cal citar, una vegada més, la famosa seqüència de Vals con Bashir? Tot i que ja ho cantava, temps abans, Charles Trenet:

Que reste-t-il de nos amours
Que reste-t-il de ces beaux jours
Une photo, vieille photo
De ma jeunesse

Donem credibilitat a allò que veiem. Si hi ha la foto, és que va passar. La fotografia  “captura” el temps, tot i que no ens acostumem a qüestionar a més de si va passar, “com” va passar… En qualsevol cas, en contextos de guerra o violència variada, la despossessió inclou també la pèrdua de les fotografies personals. La gestió de la memòria queda així interceptada.

La imatge que tenim tant de nosaltres mateixes com dels altres ens diu qui som i, també, si som “iguals” o “diferents”, “civilitzats” o “exòtics”. La mirada amb què veiem -o volem veure- el món està marcada per aquestes captures. Com apuntava Edward Said, els orientalistes ho tenien molt clar. Voleu jugar a buscar les 7 diferències entre aquestes dues fotografies?

Lehnert_&_Landrock_Au_harem
In the harem. Foto: Lehnert & Landrock (postcard, 1900s-1910s). Domini públic

elles
Wafika, Muhamad, Zalikha, Rabiha and Fadila Dajani with Nabil Mrad and Refka Abou Saoud. Beirut, 1945-46. Photo (de la postal): MRP – CC BY-NC-SA 3.0 ES

A l’exposició, a més de descobrir  múltiples facetes de les societats libanesa, egípcia, iraquiana o palestina, també es pot esbrinar l’origen d’imatges molt icòniques. Per exemple,  aquesta de Taha Hussein és obra del magnífic Van Leo.

Taha_Hussein
Portrait of the famous Egyptian writer Taha Hussein born in 1889 and died in 1973 at the age of 84. Foto: Van Leo (Leon Boyadijan). Domini públic

Aquesta entrada també la podeu llegir al Blog del col·lectiu CALiTME. Cartrografìes literàries de la Mediterrània.

Leonor Martínez Martín

LEONORLeonor Martínez Martín va ser professora de l’Àrea d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de Barcelona, però els seus alumnes sabem que va ser molt més que això, va formar part d’aquella espècie tan minoritària dels Mestres. Fugint d’honors i protagonismes segurament es queixaria de saber que ara té un volum d’homenatge publicat, però estem felices de portar-li la contrària aquesta vegada.

El seminari “Traduir el món àrab” va ser una oportunitat fantàstica per gaudir de la recerca variada que sorgeix d’aquesta Àrea i presentar el llibre: des de l’actualitat més punyent als estudis medievals, el “passeig” va ser un luxe difícil de repetir amb aportacions de Dolors Bramon, Margarita Castells i Julio Samsó.

Traducir el mundo árabe cartell.001

El nou llibre Traducir el mundo árabe. Homenaje a Leonor Martínez Martín  (Edicions UB) combina una selecció d’estudis sobre literatura àrab amb textos de la mateixa Dra. Martínez. Així inclou la Introducción a la seva Antología de poesía árabe contemporánea -un text vigent i molt pertinent- i una selecció de les seves espléndides traduccions acompanyades del text àrab.

index

Aquest llibre no hagués estat possible sense la participació de molta gent, especialment les filles de la Dra. Martínez, els autors, les editores i el projecte “Representació d”identitats, gènere i creació artística en els marges de l’arabitat“.

Però a més a més, estem d’enhorabona perquè, gràcies a la generositat de les hereves i a la feina del CRAI UB de Lletres podem gaudir de la Biblioteca Leonor Martínez i Juan Vernet.

Moltes gràcies a tothom i bona lectura!

%d bloggers like this: