Via Panisperna, Roma.

Doncs sí, casa meva -temporalment- es troba a Via Panisperna.

 

Situada al barri de Monti, al Rione I de la ciutat eterna, la Via Panisperna, té molta història. Bé, em direu: què estrany en una ciutat com aquesta! Ja, sí, bé, bé, una mica de paciència, si us plau. El nom de Panisperna té moltes etimologies possibles, com per exemple “pa i pernil” (ai! com recordo aquell professor universitari que sempre deia que l’etimologia era una ciència… ficció!). Pane e perna seria el menjar que donaven al monestir de San Lorenzo, una de les joies del carrer. La via té molt d’encant, especialment si aneu ben calçats i no us fan por les pujades, les baixades i els clots. Es troba en ple centre històric, a tocar del Colisseu (no us poso enllaç, que és massa evident), la piazza Quirinale (on hi ha el Palazzo del Quirinale, residència del president de República), etc.
Però la Via Panisperna és coneguda perquè tanti anni fa (cap als 30 del segle XX) hi treballaven I ragazzi di Via Panisperna (Els nois de la Via Panisperna). Aquest grup de joves eren físics del Departament de Física de La Sapienza (Università di Roma) que en aquell moment tenia la seu en aquest carrer. Aquests nois, liderats per Enrico Fermi, van descobrir les propietats dels neutrons lents, descoberta que faria possible la bomba atòmica. Tot i que la major part del grup es va dispersar poc abans de la II Guerra Mundial, un dels membres, Edoardo Amaldi es va quedar a Itàlia, on va ser una figura cabdal de la física i la recerca a Itàlia. Naturalment, la història real tenia tots els ingredients per ser un guió de cinema: joves, recerca nuclear, feixisme, racisme i període entreguerres. Així doncs, Gianni Amelio (el director de films com Lamerica o Le premier homme -basada en l’obra de Camus-) va dirigir el 1988 un telefilm de 4 hores (dividida en 2 parts de 2 hores, tot i que també se’n va fer una versió “curta” pels cinemes). Entre les curiositats, a més de la durada, cal dir que es va coproduir amb Alemanya Occidental (faltava poc, però no havia caigut el mur). A Itàlia, el títol, no podia ser sinó I ragazzi di via Panisperna, però a Alemanya es va estrenar (versió TV i cinema respectivament) com Enrico Fermi – Im Banne des Atoms (Enrico Fermi – Sota l’encís de l’àtom) i Enrico Fermi – Sein Weg zum Ruhm (Enrico Fermi – El seu camí cap a la fama).
Per cert, un dels nois, Bruno Pontecorvo (mireu la seva biografia, és fascinant), tenia un germà que es va dedicar al cinema: Gillo Pontecorvo, a qui sempre recordarem per La Battaglia di Algeri.

Dones

Sí, aquesta setmana hem “celebrat” el dia de la dona treballadora. I sí, està clar, mentre hàgim de dedicar-hi un dia, mal senyal. En tot cas, prefereixo celebrar que cada dia hi ha un munt de persones que fan coses molt interessants i aquí us n’ofereixo una mostra:


¿Y ahora dónde vamos? darrer film de la realitzadora libanesa Nadine Labaki a qui recordareu per Caramel. El guió és esplèndid, una combinació d’emocions amb un sentit de l’humor que aconsegueix tocar la fibra de l’espectador. Però la gràcia és que no es limita a produir un efecte catàrtic passatger, sinó que proposa elements per a una reflexió profunda.





Guerra, revoltes i noves formes de lluita. S’ha parlat molt sobre el paper dels -i les- bloggers a la primavera àrab. Una bona opció per conèixer millor aquest món és el llibre de Lali Sandiumenge Guerrillers del teclat. L’autora té un blog amb el mateix nom a La Vanguardia Guerrilleros del teclado, que recomano seguir. Precisament, una de les protagonistes d’aquesta primavera és Lina Ben Mhenni qui amb A Tunisian girl ha posat el seu gra de sorra a la revolta tunisenca. Indigène Editions li publicarà Tunisian girl, blogueuse pour un printemps arabe

En realitat, la relació entre dona i revolució, ni és nova ni és exclusiva com podeu comprovar a l’article Women and Revolution. De tota manera, la combinació “joves-revolucionàries-àrabs”  és un fenomen en eclosió. Només cal recordar que Tawakkol Karman va rebre el Premi Nobel de la Pau 2011 (Lina Ben Mhenni també va ser nominada). Ah! Per a qui tingui interès, el diari Arabian Business ha publicat el llistat 2012 de les 100 dones àrabs més poderoses.

Però més enllà del gènere, no només a Egipte, Líbia, Iemen o Tunísia, sinó també a Bahrain, les revoltes poden seguir fil per randa el principi que enunciava Lampedusa a Il Gattopardo: “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”. Interessant, l’opinió d’Ala’a Shehabi sobre aquest tema: Don’t look away from Bahrain’s Revolution.

I, finalment, una guia, la Guia d’usos no sexistes de la llengua. Per a qui es mantingui en l’escepticisme, es pot adduir que no és tan difícil canviar d’hàbits. I, encara més, en aquest punt potser podem aconseguir -ni que sigui per la connexió entre llenguatge i pensament- anar movent el pensament mitjançant el llenguatge. La realitat, aquesta, és molt més difícil de canviar. I més lenta. Eppur si muove

Todos vós sodes capitáns

Ara ja fa una mica més d’un any, vaig escriure una entrada on recomanava Todos vós sodes capitáns, una producció de Zeitun films. No voldria ser pesada, però després de gaudir de tota la peli més una presentació/debat amb el director, Oliver Laxe, insisteixo: no us la perdeu! La fan als Cinemes Girona.
Atenció: aquesta peli no és exactament un documental. Qui tingui ganes d’anar a veure com de malament viuen els pobrets orfes marroquins i la gran capacitat que té el cinema per canviar la seva vida… mmmm. En tot cas, sempre és bo preguntar-se què és la veritat per algú que apropa la càmera per mostrar una realitat: no és un gest innocent i l’Oliver Laxe ho deixa ben clar. Sobre perspectives, sobre mirades… per a tots aquells a qui ens agrada el cinema i hi creiem.