L’orientalisme a Itàlia

Una estada a La Sapienza Università di Roma serveix també per posar-se al dia i entendre millor l’escola orientalista italiana. Menys coneguda que l’anglesa i la francesa, mereix també una mirada atenta.

Leone Caetani, 1915.

Hem de parlar d’orientalisme i no pas només d’arabisme, perquè a Itàlia (com a bona part d’Europa) els estudis islàmics han tingut tradicionalment tres potes lingüístiques: l’àrab, el persa i el turc. De tota manera, tot i que els estudis orientals incloïen hebreu, arameu, accadi, japonès, i altres llengües de l'”orient” (d’Europa, és clar), s’ha de dir que avui en dia orientalisme ha passat a ser quasi sinònim de xinès. Ai las, cada època té els seus interessos.

Els orientalistes italians han estat de molt diversos tipus. Un dels primers -si atenem als vius durant el s. XX- fou el principe Leone Caetani duca di Sermoneta (1869-1935), responsable dels Annali dell’Islam, un projecte molt ambiciós que -com el seu nom indica- havia de compilar la història de l’islam a partir de les fonts àrabs. Encara avui és obra de referència (pot llegir-se online a Archive.org i també descarregar-se de manera gratuïta i legal). Caetani pertanyia a una família de la noblesa, fet que no va evitar-li l’exili al Canadà. La Itàlia de principis del segle XX era una societat que no va acceptar el fet que se separés de la seva dona, que tingués idees socialistes, ni que el seu criteri el posicionés contra la guerra Italo-Turca del 1911. De manera generosa però, va decidir marxar amb les maletes força buides, ja que va llegar la seva biblioteca a l’Accademia Nazionale dei Lincei, institució de la qual era membre.

Archive.org
Nallino, el primer assegut, a l’esquerra
Carlo Alfonso Nallino (1872-1938) va ser un personatge importantíssim: a més de tenir la capacitat de fer recerca sobre temes molt diversos (des de la història de la ciència fins la història, passant per la llengua, entre d’altres) va ser professor de la Universitat al Caire, on va tenir com a alumne l’insigne Taha Husayn. A Itàlia va ensenyar a l’Università degli studi di Napoli “L’Orientale” i va fundar l’Istituto per l’Oriente a Roma, que té com a seu el pis que havia estat casa seva. La seva filla, Maria (1908-1974), va seguir i completar els passos del pare.

N’hi ha molts més, de personatges fonamentals, com ara Giorgio Levi Della Vida (1886-1967), Francesco Gabrielli (1904-1996) o Alessandro Bausani (1921-1988). Tampoc caldria oblidar les institucions, no només les romanes, sinó a Nàpols i Venècia. Això, però, serà un altre dia. Arrivederci, cari.

Marató

Això de les maratons és tot un món. I la de NYC, un món i mig. Ha vingut gent d’arreu per córrer i també per animar. Els venedors ambulants, molt amatents a les necessitats dels consumidors -i més en un santuari del consumisme com aquest-, oferien per la vora de Central Park banderes de tots els països. Bé, mmm, de senyeres no en vaig veure… La ciutat estava preparada: molta policia i un fred suportable. El record de l’atemptat a la marató de Boston era el que deixava tothom glaçat. I, a més, l’any passat l’huracà Sandy va deixar la ciutat KO. Hi havia, doncs, ganes de canviar la fotografia.

Els esportistes han de córrer una distància considerable, però de tota manera, el que més cridava l’atenció era la incansable actitud dels espectadors. Hores i hores al carrer, fent sonar una campana o una trompeta, ensenyant pancartes dedicades o bé cridant per animar els desconeguts “Molt bé samarreta vermella!!!”, “Ho estàs fent fantàsticament bé, barret vermell!!”

Córrer o morir, devia dir la dona que va tancar els ulls el dia següent. Tenia 86 anys i era la seva 25a marató. Va trigar quasi 8 hores a completar-la, però es veu que era el que la feia feliç. Sigui com sigui, avui segueix corrent per Central Park una munió de gent addicta a l’esport. De totes les races i edats. Ja no porten les mantes tèrmiques carbasses regalades pel patrocinador de la carrera, que s’han convertit molt ràpidament en només un record. I és que els dies passen tan de pressa que és una barbaritat. El temps, aquest sí que corre.

Robatoris

Sí, estem envoltats de lladres per tot arreu. Que si els banquers… que si els polítics… I també el robatori més “artesanal”. Si mai us ofereixen comprar un IMac de segona mà, vigileu que el número de sèrie no sigui el C02GJ4HFDHJF, perquè vol dir que és robat.

27 M Barcelona

M’ofereixo per ensenyar a llegir. No cobraré, ho faré de forma voluntària. Una expressió, diguem-ne, de civisme ciutadà. Ja sabem que l’analfabetisme està quasi eradicat del nostre país, però encara hi ha gent que viu a l’obscuritat… La primera paraula que treballarem a l’aula serà “indignació”, la segona, “pacífica” i la tercera, “revoltar-se”. Noms, adjectius, verbs… s’ha d’aprendre de tot! Una mica més endavant… les preposicions: “amb” i “contra”. Si, sí, ja ho sé… donen per a moltes sessions.
Posaré la meva oferta a facebook i a twitter… també als taulells d’anuncis dels mossos, dels partits polítics, institucions… Sincerament, seria de molta utilitat per a un gran nombre de persones (hauria de dir “responsables” tot i que sovint la seva actuació sigui força irresponsable -uf! aquesta paraula també em prendrà més d’una sessió!-). És un problema d’iniciació a la lectura. Bé, això crec. A no ser que tothom sàpiga llegir perfectament la situació i, simplement, no hi hagi cap mena d’intenció d’escoltar la gent indignada.
Bé, en tot cas, mentre no començo les classes presencials, qui vulgui pot anar escalfant motors amb la lingüística cognitiva (gràcies Laura! ;-)) :

Trobareu més informació a acampadaBCN.

Màster Món Àrab i Islàmic

Dijous 2 de juny celebrarem la cloenda del curs 2010/2011 del Màster Món Àrab i Islàmic.
Per a fer-ho comptarem amb uns invitats especials, Víctor Martí i Lluís Isern, assessors del documental En la ment de Gaza (Arantza Díez i Carles de la Encarnación, 2008, fitxa tècnica) i responsables del Projecte de Cooperació en Salut Mental Comunitària amb Gaza que impulsa la Fundació Congrés Català de Salut Mental amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i la col·laboració de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el Ministeri de Sanitat de l’Autoritat Nacional Palestina i l’Ajuntament de Gaza.
Dia: dijous 2 de juny
Hora: 18.30
Lloc: Sala de professors, 5è pis Aulari Josep Carner, Facultat de Filologia, UB

La reforma constitucional a Egipte

Aquests dies hi ha un debat important sobre la constitució a Egipte, ja que demà dissabte (19/03/2011) es vota, precisament, la reforma de la carta magna. Els partidaris del no són nombrosos i argumenten que el país necessita una constitució nova i democràtica, no un lleuger maquillatge de la vigent.
A la pàgina Jadaliyya (versió en anglès) hi veureu l’argumentari detalladament exposat. Ah! És realment una bona pàgina per obtenir informació sobre tot el que està relacionat amb les “revoltes àrabs”. Per saber qui són: about.

De revolucions i còmics

Segueixen les revolucions… i amb elles -o fins i tot sense!- és bo informar-se -seguir-se informant- (ggrrr, hahahaha) sobre els països àrabs. Per exemple, dimecres 9 Casa Palestina i Revolta Global organitzen una xerrada que sembla molt interessant (gràcies per la informació, Laura! ;-)).
Com sempre… hi ha més mètodes alternatius per obtenir informació i, sobre tot, una visió més àmplia. Què hi ha sobre Líbia? Aquesta Líbia de la qual extreure’n informació és molt més difícil que extreure petroli? Podríem començar amb un film clàssic: The Lion of the Desert, dirigit per Moustapha Akkad. El binomi Mousthapha Akkad/Anthony Quinn també el trobem en un projecte anterior, The Message (un altre film impresindible!). La pel·lícula narra el moviment de resistència a Líbia liderat per Umar Mukhtar i que s’oposà amb totes les seves forces a la duríssima colonització italiana. Força curiosa, la trajectòria cinematogràfica de Mr. Akkad, de les pelis èpiques a les de terror…
En un altre ordre de coses, el literari, ens trobem amb Hisham Matar qui ens explica, a la seva novel·la In the Country of Men (Solo en el mundo / Al país dels homes) com és la vida d’un nen que descobreix aviat en quina mena de país ha nascut.
I, finalment, no ens oblidarem del còmic. Magdy El Shafee és un creador que ens agradaria trobar aviat traduït a casa nostra. De moment, i gràcies als nous aires que corren, sembla que el seu Metro podrà ser publicat finalment a Egipte. També se’n prepara una traducció anglesa i, si el voleu tenir ja, podeu mirar d’aconseguir-ne la traducció italiana.

Xifres

Vint-i-quatre (24) són els anys que Zine el-Abidine Ben Ali ha estat al poder. Quan la mà dreta d’un dictador fa un cop d’estat (adduint incapacitat mental del seu mentor), ja sap que corre alguns riscos, tot i que -de moment- el seu futur no sembla exactament negre. El de Tunísia… ja ho veurem.
Trenta (30) són els que porta Hosni Mubarak al poder. Una mica d’hemeroteca? Vigileu, perquè els articles no són nous: Discurso de Obama en el Cairo, Egipto busca su futuro o bé les que trobaríem a al-Ahram (si hi hagués accés a internet, és clar). En aquest cas, el cop d’estat no fou necessari… perquè el seu predecessor fou assassinat (després d’haver signat uns “històrics” acords de pau amb Israel). Com sempre, cinema i literatura ens ajuden a veure quina és la realitat egípcia: el ja famós supervendes d’Alaa al Aswani L’edifici Iaqubian (tant la novel·la com l’adaptació cinematogràfica), Mujeres de El Cairo, Ladrones jubilados de Hamdi Abu Golayyel, Taxi de Khaled El Khamissi, entre d’altres. Podeu triar a gust. Si voleu encara més, podeu fer un tastet de clàssics: Taha Hussein, Tawfiq al-Hakim, Naguib Mahfuz, Yusuf Idris...
Quina il·lusió que la manca de democràcia caigui tan lluny!!! O potser no… no ho sé, podeu anar a veure Corrüptia, una regió de l’est al Tantarantana i comprovar-ho. Però només queden dos (2) dies!
Divuit (18) són els anys que té Grace Kelly (no confondre amb la de Mònaco!). Llàstima que no més una (1) hagi estat el nombre de les seves actuacions a Barcelona (a l’Auditori).
Segur que torna.
Millor que altres no ho facin.

My favourite things

No, no estic trista… però és que fa molt de fred!!! Suposo que és per això que porto tot el dia taral·lejant aquesta cançó:
Bobby McFerrin sempre ha estat generador de “bon rotllo”: recordeu Dont’ worry, be happy ? Entre les seves actuacions memorables, aquella on demostrava l’escala pentatònica. Aix… quin gust aquest Bobby! És clar que… els testos s’assemblen a les olles!!!!