4eshs

Del 18 al 20 de novembre, Barcelona serà la seu europea de la història de la ciència gràcies a la 4th International Conference of the European Society for the History of Science. Us convido a mirar el programa amb deteniment i gaudir d’aquesta oportunitat.

Cambalache segle XX

En quina societat vivim? Vull dir, la catalana… com és? Ha canviat gaire en el darrer segle? Aquesta és una pregunta que es respon -almenys parcialment- en la darrera posada en escena de Joan Ollé, Joan Maragall, la llei d’amor. Del muntatge en destacaria dues coses: la possibilitat de re/descobrir Joan Maragall (i fer-ho sense manies!) i el grandíssim plaer de veure una Senyora en acció. Montserrat Carulla està senzillament esplèndida. Si no sabéssim que celebràvem “l‘any Maragall” (centenari de la seva mort) semblaria que alguns textos estan acabats d’escriure ara fa dos dies. Context de crisi política i social, una reflexió molt profunda sobre la religió… i, naturalment, la relació amb Espanya: “Escolta, Espanya, -la veu d´un fill/ que et parla en llengua – no castellana“.

També va en la mateixa línia el muntatge que aquests dies hi ha al Lliure. Es tracta de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. Albertí adapta la novel·la (el muntatge no és rodó, la veritat), però el mèrit rau en oferir al públic una mirada crítica sobre la societat catalana -barcelonina-. En el seu moment (1932), alguns la consideraren escandalosa. L’autor, en canvi, deia que era més aviat “una novel·la rosa” si es comparava amb la realitat.

I com són les societats d’altres llocs? Ens en podrem fer una idea si assistim a les sessions del Festival de Cinema Africà (ni més ni menys que la 15a edició!). Una magnífica oportunitat per veure cinema marroquí, algerià, senegalès… Com per exemple el de Dani Kouyaté (fill del recentment desaparegut -i sempre admirat- Sotigui Kouyaté). Fer cinema fora del primer món és una heroïcitat digna d’elogi (com a mostra, aquesta entrevista).

Finalment, des d’Argentina, ens arribà una visió -més càustica que àcida, diria jo- de com era la societat del segle XX. El mestre Julio Sosa ens ho explica cantant Cambalache:

Rachel Corrie

Qui era Rachel Corrie? Doncs una noia nord-americana carregada de bones intencions que va morir lluitant per Palestina -actuant com escut humà contra la demolició de cases a Gaza-. En realitat, Rachel no és -naturalment- l’única víctima occidental (com podeu comprovar aquí), però no es tracta d’oferir, ara mateix, una col·lecció de morts que produeixi una llagrimeta fàcil.
Mentre va estar a Palestina, Rachel va anar enviant correus a la seva família i les cartes de Rachel (que es poden descarregar gratuïtament en pdf) són el material a partir del qual va néixer l’obra de teatre “El meu nom és Rachel Corrie“. L’obra, representada a un munt de països (inclosos EUA i Palestina), ha arribat a Espanya amb Marta Marco com a protagonista. La producció és de la companyia Traspasos i passa per Barcelona (pel Romea) només uns dies.

Per veure com és la vida a Gaza us podeu connectar al canal de You Tube “Sleepeless in Gaza and Jerusalem“. Entre altres coses, s’inclou la inauguració del carrer Rachel Corrie a Ramallah.

Perquè les coses no són sempre relatives. Perquè la neutralitat és, tot sovint, una manera de prendre partit.

Gràcies

Hi ha persones que passen per la nostra vida i ens marquen. Pot ser que ho facin de manera negativa, naturalment, però ara mateix em refereixo a aquelles persones -tot sovint Mestres- que deixen aquella emprenta que no s’esborra amb el pas del temps. Al contrari! No pots evitar un somriure quan hi penses. Això és el que em donava voltes pel cap des de feia una setmana, és a dir, des que vaig assistir a la presentació del llibre Joan Solà. 10 textos d’homenatge (Empúries, 2010).

//www.youtube.com/get_player

Avui, una setmana després, en Joan Solà ja no hi és… quina bestiesa! Encara atordida per la pèrdua, vull quedar-me amb l’emoció que em -ens- va regalar. Saviesa, generositat, cordialitat… humanitat, en defnitiva, eren les expressions que més varen fer servir els seus deixebles. Com també passió, capacitat de treball, rigor. Bé, com a mostra, aquí teniu les paraules de la Neus. Era reconfortant veure una taula amb persones que havien creat uns vincles que -amb obstinada gasiveria, això sí- ens regala la universitat de tant en tant. Per això i per tantes altres coses -els records, els llibres- sento una profunda gratitud cap a en Joan Solà i cap a totes aquelles persones que, com ell, ens han regalat la seva intel·ligència.

Gràcies.

El temps i la música

Fa uns dies vaig tornar a escoltar ràdio 3 i va ser tot un viatge. Un viatge en el temps per anar a parar al mateix lloc: una mica com a tornar a casa. La ràdio és un fenòmen de comunicació curiós i acaba formant part de l’educació sentimental. “Cuando los elefantes sueñan con la música” de Carlos Galilea o “Discópolis” de José Miguel López han estat i són bones aules on alliçonar les orelles. Com dirien en anglès … “Prick up your ears“! que és també el títol d’una bona película de Stephen Frears sobre la joventud del dramaturg Joe Orton.

Gràcies a López, he descober a Andreas Prittwitz… quina meravella! Aquí teniu una versió de “Las tres morillas”

Vuelta al cole!

Sí, sí… un silenci llarg. Però és que el silenci cal trencar-lo amb motiu. I un bon motiu és la bona música:

Continuarà…

Estiu

Quines ganes d’una mica de relax! I què difícil és aconseguir-ho! Esperant que arribin les tan desitjades vacances, aquí teniu unes propostes culturals (pels qui esteu a Barcelona i rodalies).

La primera és “Mujeres de el Cairo

La segona és “London River“. El director és Rachid Bouchareb, del qual ja he parlat aquí. Tampoc és nou en aquest blog l’actor principal, Sotigui Kouyaté. D’altra banda, l’actriu principal, Brenda Blethyn, és prou coneguda: l’hem vista, per exemple, a Pride & Prejudice.

Però com que hi ha vida més enllà del cinema… també es pot anar a gaudir de la música. El BCNmp7 al CCCB ofereix una proposta interessant: Casablanca hiphop (divendres 16).

And last, but not least, es pot passar tota la setmana (19-24 de juliol) a la UAB, seu del congrés WOCMES. En la seva programació hi teniu ponències per a tots els gustos.

Realitat vs. ficció

Del 13 al 23 de maig de 2010 s’ha celebrat el Festival de Cannes. El rebombori més gran l’ha causat el film “Hors la loi” de Rachid Bouchareb (podeu posar el títol del film a google i en veureu els efectes). El motiu? Doncs que França i Algèria encara tenen les ferides sagnants. George Santayana ja va sentenciar que aquells que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la. Quina raó tenia! Però potser no tot és degut a la ignorància: la història és un plat molt difícil de digerir, per això repeteix tant… I en tot cas, quina història hem de conèixer? La que escriuen uns? La versió dels altres? La veritat???

En un altre ordre de coses s’ha mogut “Todos vós sodes capitáns” d’Olivier Laxe, un documental rodat a Tànger i que va obtenir el premi FIPRESCI (concedit per la Federació Internacional de Crítics de Cinema en el Festival de Cannes). Seria interessant poder-lo veure per aquestes contrades.

Però si hem passat de la ficció (!!) al documental (!!), encara ens queda arribar a la realitat (!!!!). Un gran enrenou i molta polseguera s’ha aixecat amb el “misteriós” assassinat a Dubai de Mahmud Mabhouh. Una autèntica peli d’espies que ens ha deixat més que atordits. L’escàndol segueix creixent (vegeu, per exemple, la reacció del govern d’Austràlia), però estarà bé veure en què acaba tot plegat. Aquí teniu un tràiler (ai, no, perdó, que és un reportatge!) d’aquest affaire no resolt.

17 de maig

Un dia curiós, el 17 de maig. Per exemple, és el dia Mundial d’Internet. Per això, una entrada de blog deu ser una bona manera de celebrar-lo.

Però també és el Día das Letras Galegas en què, a més a més de ser festa a Galícia (;-)), es commemora la publicació dels Cantares Gallegos de Rosalia de Castro.

En un altre ordre de coses, en el santoral, el 17 de maig apareix associat a Pasqual Bailon, franciscà amb molt de seguiment al País Valencià (vestí els hàbits a Elx i és el patró de Vila-real).

Encara n’hi ha més! Avui és el dia Mundial contra l’Homofòbia i la Transfòbia. I avui fa 6 anys l’estat de Massachussetts va legalitzar el matrimoni homosexual (el primer estat dels EUA que ho va fer!).

Alguns fets històrics? Doncs tal dia com avui Muhammad Ali fou nomenat walí d’Egipte. En poques paraules? El naixement de l’Egipte modern començava… Eps! que no parlo del boxejador!

Parlant de naixements… avui faria anys Erik Satie, autor de les meravelloses Gymnopédies. Mmmm… us deixo gaudir de Satie…

Bones iniciatives

Divendres i dissabte passat (14 i 15 de maig) han tingut lloc, a Cocentaina, les XIV Jornades de la Curie organitzades per l’AEFIQ-Curie. Aquesta és una associació per a l’Ensenyament de la Física i de la Química que agrupa, principalment -que no exclusiva-, professors de secundària del País Valencià. És molt reconfortant veure gent apassionada per la docència, sobretot si pensem que el sistema en què estem immersos no és gaire motivador ni per docents ni per discents. El col·lectiu de la Curie no perd l’entusiasme (14 jornades en són una prova sòlida) i lluny de llençar la tovallola, segueixen compartint experiències. Fantàstic.