Veterans day

El dia 11 de novembre se celebra el Veterans Day, tot commemorant l’armistici de la 1a Guerra Mundial. És festa a USA com també ho és a França, per exemple. Tot i que és una festa federal, aquest any quasi tothom havia de treballar. Potser el fet que poc abans (el dia 5) hi hagués l’Election Day i ja s’aprofités per fer el Fall Break a les escoles i universitats li ha tret una mica de lluïment. I si l’altre dia feia referència a una Parade, en aquest cas també s’en muntà una -amb les seves “disfresses”- que desfilà per la 5a Avinguda, a l’alçada de Midtown. 
L’exèrcit està format per un munt de cossos i els veterans, al seu torn, estan agrupats en diverses societats (per exemple us aconsello visitar les pàgines de l’Associació de Veterans Catòlics, l’Associació de Veterans Jueus, la Societat de Veterans Hispans i l’Associació de  Dones Veteranes). No hem d’oblidar que el sou base, segons la pàgina oficial de l’US Army, són 2.200$ al mes (a més d’assegurança mèdica), així que pot ser una sortida quan en manquen d’altres. D’una manera prou curiosa, segons el cos, també el color de pell varia. Això sí, de dones, n’hi ha molt poques (un 15%) i la seva vida pot arribar a ser molt dura, ja que l’assetjament sexual és una norma prou estesa. Mireu, si voleu, The Invisible War per fer-vos-en una idea.
Parlant de dones… com era d’esperar, no varen faltar les cheerleaders amb les seves mini-faldilles i pompons fent petits xisclets i saltironets mentre saludaven al públic -però també a la televisió, que estava retransmetent en directe-. Una pena, perquè no van fer cap acrobàcia digna de ressenyar.
Una de les participants, molt contenta, anava llençant petons i demanant perdó per no poder abraçar tothom. La seva alegria -què hi farem!- em recordava algun dels monòlegs de Goyo Jiménez.

Just davant meu, un nen no parava de moure la bandera amb molt d’entusiasme. Entre un grup i un altre comentava -en àrab- a la seva mare quins uniformes li agradaven més. I és que n’hi havia per tots els gustos, de carrosses, incloses les de totes les universitats de la ciutat.

En qualsevol cas, hi havia més gent desfilant que no pas mirant. El trànsit pel bell mig de Manhattan estava interromput i alguns cotxes feien anar el clàxon nerviosos i molt poc patriòtics.

On és que volien anar? Serien pacifistes? Com és que tenien tanta pressa? Jo els entenc, la veritat, perquè una de les grans atraccions del dia eren les rebaixes. Amb el codi vetsday es podien aconseguir uns descomptes als grans magatzems de fins a un 90%!!!

Sobre l’esperit

Estar sola en una ciutat fa que tinguis més temps per meditar. Qui sóc? D’on vinc? Què hi ha més enllà de la mort? De tota manera, com que no tinc gaire paciència i m’he llevat amb urgència de respostes, he  buscat al meu voltant. Aquesta ciutat, realment, t’ho posa fàcil. Si bé quan parlem de consumisme normalment ens referim a l’adquisició de béns materials, aquí l’oferta de “productes per a l’esperit” és quasi superior.  Amb certa pressa he sortit de casa, doncs, però al final se m’ha fet complicat triar

perquè he ensopegat totes aquestes institucions sense sortir del meu carrer! No m’he atrevit a caminar més, per por de perdre’m -espiritualment parlant-. I aleshores, al costat de casa, he vist una altra solució, més woody-alleniana -i cara, també-

Sí, sí, podia haver agafat un bus i anat una mica més amunt, a una de les famoses misses de negres a Harlem, o -encara més a prop- a alguna esglésies llatines com “La Hermosa”.  O podia haver optat pel metro, baixat al Rockefeller Centre i anat a buscar el monjo budista que està tothora venent estampetes (o seran molts monjos i els he confós?).
Us pensàveu que em deixava religions, oi? Doncs pels que ja estàveu inquiets, us diré que a Manhattan hi ha 27 mesquites -inclosa una a la Columbia University-. A més hem d’afegir-ne 63 més a Brooklyn, 58 a Queens, 25 al Bronx i 8 a Staten Island. Al barri tinc ni més ni menys que l’Islamic Cultural Center, la més gran de Nova York. De tota manera, el que m’ha cridat molt l’atenció, en una ciutat tan multilingüe, és que els serveis s’ofereixen en anglès.

Apa, doncs, adéu siau i que la pau sigui amb vosaltres.

Autumn in NY, Fall in Central Park

Avui callo. Només sentireu la remor de l’aire entre els arbres, els ocells i el soroll dels esquirols remenant entre les fulles. La tardor és, sens dubte, la millor estació per passejar per Central Park.

A monz in niu york

amonzin

La meva veu, aquesta veu de per aquí, m’havia quedat “seca” força temps, però ja m’enyorava. Així doncs, he aprofitat la conjuntura actual per obrir un altre blog -temporal- on transmeto el meu dia a dia a la ciutat que mai no dorm: a monz in niuyork.

Election day!

Avui, dia 5, se celebren eleccions a Mayor de la ciutat de NY. També s’escull un munt de gent més, entre ells els City Councils i diversos governadors (Virginia i New Jersey). Com que es veu que cal treure rendiment a l’acte, a més a més, també es vota -en referèndum- 6 proposals of constitutional amendments. És a dir, pregunten als ciutadans el seu parer sobre 6 aspectes que comporten canviar la constitució de l’Estat de Nova York. Una de les preguntes és si volen casinos a la vora.
No he pogut resistir i, de manera molt senzilla, he esbrinat on era el “meu” col·legi electoral posant la meva adreça al web i m’hi he deixat caure. Allà he vist que no calia pas la tecnologia, perquè estava prou indicat. Teniu dret a vot però l’anglès una mica rovellat? Cap problema!

La disputa per l’alcaldia no tenia molta emoció, perquè després d’un munt d’anys de republicans (o independents) al poder, sembla que els novaiorquesos tenien ganes d’un canvi (?!). Bill Di Blasio, el candidat fill d’excombatent alcohòlic i que va prendre el cognom italo-americà de la mare; casat amb una dona negra, amb dos fills negres (Chiara i Dante, busqueu fotos i veureu els seus stylish pentinats) i que presumeix de ser un “noi de Brooklyn”, ha guanyat per una diferència comodíssima: ha obtingutt més del 70% dels vots, el 96% dels negres que han anat a les urnes li han donat suport i a Brooklyn l’ha votat el 87% dels electors registrats. La primera vegada que vaig veure l’espot de la seva candidatura, vaig pensar que el que s’anunciava era alguna religió, però cal dir que també té anuncis amb supporters més “enrotllats”:
Curiosament, alguns dels actors que li donen suport, a més d’una de les protagonistes de Sex & the City (que està casada amb una dona i promou el matrimoni gay), són el polític (Chris Noth) i el cap de campanya (Alan Cumming) de “The Good Wife” (TGW), una sèrie on es mostra de manera força crua -entenem-nos, està produïda per la CBS- com funciona per aquí això de les eleccions.
Com que els partits no són cap garantia, els candidats fan la seva campanya de manera molt personalitzada. A més a més, no necessiten cap dia per reflexionar, de manera que la feia s’allarga fins l’últim minut. Tot i que els cartells adverteixen “No mercadeando” i “No hacer campaña”:
el mateix dia, fins a darrera hora, els voluntaris i els mateixos candidats estan a uns metres dels col·legis mirant de captar els darrers indecisos. Com que jo no tenia el meu vot decidit (:-P) he deixat que m’omplissin de papers i explicacions. I és així que quan tornava del col·legi, el candidat a City Council del meu barri (5), Ben Kallos, se m’ha apropat i m’ha donat la mà en agraïment pel meu sufragi. El que m’ha donat el full de propaganda era tot un New York State Senator anomenat Jose M. Serrano. Com reflecteix la sèrie TGW, els escàndols relacionats amb les faldilles poden ensorrar una carrera política. Kallos ha guanyat després que el seu contrincant al partit demòcrata, fos denunciat per una treballadora. No només els partits, sinó també les corporacions de tot tipus donen suport -públic- als candidats. Així és com, per exemple, Kallos va rebre el del New York Times.
Letitia James, la nova Public Advocate (el càrrec que fins ara tenia Di Blasio) té el mèrit de ser la primera dona negra que aconsegueix el càrrec. La veritat és que els demòcrates estan tan contents que ni s’ho creuen.
By the way, no sé pas què fem tots aprenent anglès, perquè Di Blasio ha fet bona part del seu discurs en castellà!!

Marató

Això de les maratons és tot un món. I la de NYC, un món i mig. Ha vingut gent d’arreu per córrer i també per animar. Els venedors ambulants, molt amatents a les necessitats dels consumidors -i més en un santuari del consumisme com aquest-, oferien per la vora de Central Park banderes de tots els països. Bé, mmm, de senyeres no en vaig veure… La ciutat estava preparada: molta policia i un fred suportable. El record de l’atemptat a la marató de Boston era el que deixava tothom glaçat. I, a més, l’any passat l’huracà Sandy va deixar la ciutat KO. Hi havia, doncs, ganes de canviar la fotografia.

Els esportistes han de córrer una distància considerable, però de tota manera, el que més cridava l’atenció era la incansable actitud dels espectadors. Hores i hores al carrer, fent sonar una campana o una trompeta, ensenyant pancartes dedicades o bé cridant per animar els desconeguts “Molt bé samarreta vermella!!!”, “Ho estàs fent fantàsticament bé, barret vermell!!”

Córrer o morir, devia dir la dona que va tancar els ulls el dia següent. Tenia 86 anys i era la seva 25a marató. Va trigar quasi 8 hores a completar-la, però es veu que era el que la feia feliç. Sigui com sigui, avui segueix corrent per Central Park una munió de gent addicta a l’esport. De totes les races i edats. Ja no porten les mantes tèrmiques carbasses regalades pel patrocinador de la carrera, que s’han convertit molt ràpidament en només un record. I és que els dies passen tan de pressa que és una barbaritat. El temps, aquest sí que corre.

Desgràcies naturals i no tan naturals

Tot just fa un any que Sandi va passar per NY. Les marques encara són evidents, tot i que la recuperació ha estat -al menys aparentment- ràpida i aquest any sí que s’ha pogut córrer la marató. El metro (aquesta parada és la del costat de casa) es va inundar i moltes cases van quedar força tocades. Algunes totalment destruïdes.

De tota manera, en cinc dies per aquí ja hi ha dues notícies d’altres desgràcies que també són força habituals, encara que potser no són gaire naturals. I és que sembla que l’esperit de superació, que dóna la seva empremta característica al país, té uns efectes col·laterals força foscos.
 Es tracta de dos tiroteigs fets en llocs de gran afluència de gent. El primer va ser a l’aeroport de LAX i el sospitós principal és un jove de 23 anys. Naturalment, quan han entrevistat a veïns i companys de l’escola, el comentari ha estat el típic “Semblava un noi molt maco, una mica tímid, sí, però no m’ho hagués imaginat mai!”. Amb una certa frivolitat, també s’afirma que va ser víctima de bulling. Finalment, no se sap si està associat a una conspiració anomenada “world new order”, que voldria crear un sol govern mundial.

Però avui mateix, dia 4, ja n’hi ha un altre. La TV ha interromput l’emissió per anunciar “Shooting inside Garden State Plaza in Paramus, New Jersey”. Hores d’ara, la policia encara està buscant el tirador. Els treballadors i clients,  tots latinos. Un dels testimonis, al ser preguntat de com se sent respon, una mica atordit: “No pensava que això em pogués passar mai. I menys en dilluns!”

Jalogüín

Parlar anglès a NY pot ser força difícil. La majoria dels serveis de cara al públic tenen treballadors latinos.  Tot i això, si a tot el món se celebra -cada vegada amb més intensitat- el Halloween, no és d’estranyar que per aquí tanta gent s’hi apunti. I com menys blancs, quasi millor. La part infantil “trick or treat” és àmpliament seguida i moltes cases deixaven ben clars els senyals (teranyines, esquelets i lanterns fetes amb carbasses) de voler participar i patir la suposada amenaça. Els crits de la canalla, però, fa que el somriure no es desenganxi dels llavis.
El carrer 69 de l’UWS (Upper West Side), sense cotxes per una estona, es va convertir en un guirigall de famílies i nens. Un ambient molt diferent de la gran Parade que tenia lloc més al centre de Manhattan i on els adults eren els protagonistes. En els carnavals, cada ciutat mostra com és la seva gent. Aquí, a més de les moltíssimes bruixes sexis, el que hi havia més eren disfresses inspirades en personatges de Disney o Hollywood. Ai. 
El millor, però, va ser un executiu que sortia de la feina, seriós, seriós, amb unes banyes de cérvol al cap.

Bcn-NY




Arribar a Nova York no va ser difícil. La sorpresa la vaig tenir al veure que el que em costaria seria pujar a l’avió, ja que –surprise, surprise-, resulta que hi havia overbooking i jo no tenia seient assignat.  D’aquí que l’etiqueta del meu equipatge fos marcada com “volunteer” (voluntària a quedar-me a terra, és clar). Un treballador de la companyia aèria, en veu baixa -com si passés droga-, em va oferir una quantitat respectable de dòlars per quedar-me a la meva estimada ciutat, però jo -molt digna i força estúpida- no els vaig acceptar. Això sí, gràcies a aquest fet generós, una parella de cubans residents a NY van allargar un dia més la seva estada a Bcn i, a sobre, el vol i la nit extra d’hotel els va sortir de franc. Com que a ells l’oferta els la van fer més tard (a punt d’entrar al finger), els van oferir un 50% més que a mi. Realment, en aquesta vida, ser una bona jugadora de cartes et pot resultar molt útil en alguns moments.

El que semblava que començava malament va tenir com a contrapartida un seient ampli. El vol, d’altra banda tranquil, va tenir la nota de color que la majoria de passatgers eren participants de la marató -i acompanyants-. Molt disciplinats, esportistes i parelles, van convertir els exercicis per combatre la “síndrome de la classe turista” en una sèrie molt completa d’estiraments: ara les cames, ara els braços, ara les cervicals… Un autèntic gimnàs de substitució on quasi tothom portava bambes, xandall  -ei, dels cools, eh?- i menjava plàtans, per allò del potassi.

Com vaig saber que ja estava a EUA? Aquí teniu un parell de pistes.

Això sí, per confirmar que la indústria de l’automòbil nord-americana està totalment enfonsada, la resta de vehicles lluïa els símbols de Toyota, Hyundai i altres marques de les quals ni en sé el nom.

La mezquita de Córdoba en La mitad invisible

http://www.rtve.es/swf/4.1.18/RTVEPlayerVideo.swf