“Literatura i viatge” II Jornada d’Estudis CRIC

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El dijous 16 de novembre de 2017 va tenir lloc la segona Jornada d’Estudis CRIC. L’esdeveniment està vinculat al màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals i, en cada edició, s’organitza en col·laboració amb un projecte de recerca. Aquest any ha estat el torn del nostre, “Construcció d’Identitats, gènere i creació artística als marges de l’arabitat” (MINECO, FFI2014-58487-P).

Les relacions entre viatge i la literatura va ser el fil conductor del programa, de manera que al final del dia havíem pogut fer tota una volta al món gràcies a la literatura de viatge, però també mitjançant les reflexions sobre el viatge a la literatura.

Jornada CRIC 2017_Página_2

El col·lectiu CALITME ha tingut un pes important a l’hora de tirar aquesta iniciativa endavant, ja que a més de la Mònica Rius -que coorganitzava conjuntament amb el Francesco Ardolino-, varen presentar comunicacions l’Abdallah Tagourramt i la Marga Castells. No podem oblidar-nos, però de la resta de participants, entre les quals podem destacar Isabel Soler, Emma Sallent i Nieves Paradela.

L’orientalisme a Itàlia

Una estada a La Sapienza Università di Roma serveix també per posar-se al dia i entendre millor l’escola orientalista italiana. Menys coneguda que l’anglesa i la francesa, mereix també una mirada atenta.

Leone Caetani, 1915.

Hem de parlar d’orientalisme i no pas només d’arabisme, perquè a Itàlia (com a bona part d’Europa) els estudis islàmics han tingut tradicionalment tres potes lingüístiques: l’àrab, el persa i el turc. De tota manera, tot i que els estudis orientals incloïen hebreu, arameu, accadi, japonès, i altres llengües de l'”orient” (d’Europa, és clar), s’ha de dir que avui en dia orientalisme ha passat a ser quasi sinònim de xinès. Ai las, cada època té els seus interessos.

Els orientalistes italians han estat de molt diversos tipus. Un dels primers -si atenem als vius durant el s. XX- fou el principe Leone Caetani duca di Sermoneta (1869-1935), responsable dels Annali dell’Islam, un projecte molt ambiciós que -com el seu nom indica- havia de compilar la història de l’islam a partir de les fonts àrabs. Encara avui és obra de referència (pot llegir-se online a Archive.org i també descarregar-se de manera gratuïta i legal). Caetani pertanyia a una família de la noblesa, fet que no va evitar-li l’exili al Canadà. La Itàlia de principis del segle XX era una societat que no va acceptar el fet que se separés de la seva dona, que tingués idees socialistes, ni que el seu criteri el posicionés contra la guerra Italo-Turca del 1911. De manera generosa però, va decidir marxar amb les maletes força buides, ja que va llegar la seva biblioteca a l’Accademia Nazionale dei Lincei, institució de la qual era membre.

Archive.org
Nallino, el primer assegut, a l’esquerra
Carlo Alfonso Nallino (1872-1938) va ser un personatge importantíssim: a més de tenir la capacitat de fer recerca sobre temes molt diversos (des de la història de la ciència fins la història, passant per la llengua, entre d’altres) va ser professor de la Universitat al Caire, on va tenir com a alumne l’insigne Taha Husayn. A Itàlia va ensenyar a l’Università degli studi di Napoli “L’Orientale” i va fundar l’Istituto per l’Oriente a Roma, que té com a seu el pis que havia estat casa seva. La seva filla, Maria (1908-1974), va seguir i completar els passos del pare.

N’hi ha molts més, de personatges fonamentals, com ara Giorgio Levi Della Vida (1886-1967), Francesco Gabrielli (1904-1996) o Alessandro Bausani (1921-1988). Tampoc caldria oblidar les institucions, no només les romanes, sinó a Nàpols i Venècia. Això, però, serà un altre dia. Arrivederci, cari.

Akram Zaatari. Contra la fotografia

UNADJUSTEDNONRAW_thumb_54a.jpg
Programa de mà de l’exposició. Foto: MRP – CC BY-NC-SA 3.0 ES

Fins el 25 de setembre de 2017 es pot veure al MACBA l’exposició “Akram Zaatari – Contra la fotografia. Història anotada de l’Arab Image Foundation” en què es fa un ampli recorregut per una selecció de les diverses col·leccions d’aquesta fundació. Akram Zaatari no només posa l’èmfasi en la imatge, sinó en la fotografia com a objecte (d’aquí que en el vídeos en què es veuen les fotografies, apareguin alguns dels seus protagonistes, però també les mans i veus dels curadors).

akram
Akram Zaatari, Sobre la fotografia, la despossessió i els temps de lluita, vídeo, 2017. Foto (del vídeo): MRP – CC BY-NC-SA 3.0 ES

Ningú s’oposarà a l’evidència que, a partir de la seva creació, la fotografia ha anat guanyant importància fins arribar a l’actual “era selfie”. Les fotografies no només ens ajuden a recordar, sinó que -essencialment- ens fan (re)construir el nostre passat. Construïm amb elles el nostre present i, amb ell, la nostra identitat. Cal citar, una vegada més, la famosa seqüència de Vals con Bashir? Tot i que ja ho cantava, temps abans, Charles Trenet:

Que reste-t-il de nos amours
Que reste-t-il de ces beaux jours
Une photo, vieille photo
De ma jeunesse

Donem credibilitat a allò que veiem. Si hi ha la foto, és que va passar. La fotografia  “captura” el temps, tot i que no ens acostumem a qüestionar a més de si va passar, “com” va passar… En qualsevol cas, en contextos de guerra o violència variada, la despossessió inclou també la pèrdua de les fotografies personals. La gestió de la memòria queda així interceptada.

La imatge que tenim tant de nosaltres mateixes com dels altres ens diu qui som i, també, si som “iguals” o “diferents”, “civilitzats” o “exòtics”. La mirada amb què veiem -o volem veure- el món està marcada per aquestes captures. Com apuntava Edward Said, els orientalistes ho tenien molt clar. Voleu jugar a buscar les 7 diferències entre aquestes dues fotografies?

Lehnert_&_Landrock_Au_harem
In the harem. Foto: Lehnert & Landrock (postcard, 1900s-1910s). Domini públic
elles
Wafika, Muhamad, Zalikha, Rabiha and Fadila Dajani with Nabil Mrad and Refka Abou Saoud. Beirut, 1945-46. Photo (de la postal): MRP – CC BY-NC-SA 3.0 ES

A l’exposició, a més de descobrir  múltiples facetes de les societats libanesa, egípcia, iraquiana o palestina, també es pot esbrinar l’origen d’imatges molt icòniques. Per exemple,  aquesta de Taha Hussein és obra del magnífic Van Leo.

Taha_Hussein
Portrait of the famous Egyptian writer Taha Hussein born in 1889 and died in 1973 at the age of 84. Foto: Van Leo (Leon Boyadijan). Domini públic

Aquesta entrada també la podeu llegir al Blog del col·lectiu CALiTME. Cartrografìes literàries de la Mediterrània.